Em pregunten «t'agraden, els museus?» i la pregunta em descol·loca: «És com preguntar-se si t'agraden els llibres, no trobes?, i de llibres, com de museus, n'hi ha que m'agraden i n'hi ha que no». Qüestió de gustos, interessos i sensibilitats. Però com que tenim temps i no tenim més feina que passejar, que estem d'escapada a Madrid, hi penso una mica més i al final no em sembla una pregunta tan descabellada, perquè sí que és cert que a alguns ens agrada caminar a poc a poc amb esperit contemplatiu per sales blanques i il·luminades mentre que algú altre preferirà d'altres activitats. M'agrada -si l'exposició m'interessa- passejar amb un fullet que m'ha ajudat a situar-me una mica, només a grans trets, i després anar descobrint coses pel meu compte. Només una vegada vaig agafar una audioguia i em va semblar un invent pervers, perquè et claven uns rotllos descomunals i quan arribes a casa no en recordes ni l'1% i t'ha espatllat la visita. Amb els anys també he après que les macroexposicions de tres plantes no les puc visitar senceres perquè em canso i em saturo, o sigui que ara només hi entro per mirar allò que m'interessa i la resta me la salto. També marxo del cine a mitja pel·lícula si em sembla un rotllo i deixo un llibre a la pàgina vint si no m'ha enganxat. Avantatges de fer-se gran i d'haver entès que el temps és limitat -i d'haver entès, també, que si no ho fas així pagues el doble, perquè a més de l'entrada del museu o del cine o el llibre pagues la mala estona d'empassar-te una exposició que no t'interessa gens, una pel·lícula dolenta o un llibre soporífer.
Parlem de tot això passejant pel Paseo del Prado i veiem que al Thyssen hi ha una exposició de Munch: quina sort i quina emoció! Entrem. La visita comença a la sala Malenconia, amb grans quadres que expliquen la solitud de l'home. Una parella a la platja, d'esquena, que no té res però d'alguna manera et glaça la sang. Una altra parella en una casa al mig del camp que tampoc no té res però és com si t'injectés la desolació directe a la vena. «Quin home més alegre, en Munch, no?». Tinc tendència a posar-me a riure en els moments més inoportuns i sospito que aquest és l'escenari ideal perquè passi i penso que potser hauria de continuar la visita sola. Respiro fondo i quan em trobo cara a cara amb La nena malalta ho tinc clar. «Això, que jo vaig tirant, eh?». «Estàs bé?». «Sí, sí, no et preocupis, vaig cap a la sala del Pànic i la Mort». Allà, en un racó, petit, hi ha una versió de El crit, però passa desapercebuda entre l'Ansietat i l'Agonia. A la sala de la Dona, els homes gelosos de cares verdes i desfigurades són com un cop de puny de patiment. M'assec, camino endavant, camino enrere, m'acosto i em separo del meu acompanyant dues vegades i finalment, passant per davant de la Dona que plora, surto. A la botiga, aplaudeixo el dissenyador que es va inventar el logo de Too Munch: sí, és massa. Si per casualitat aneu a Madrid abans del 17 de gener no us la perdeu. Però després us en aneu a fer uns vins i uns ous estrellats, sobretot.
