Més de 50.000 espanyols han fet la maleta rumb a l'estranger en el primer semestre d'aquest any, fent créixer la tendència a la tocata i fuga laboral que es va obrir amb el principi de la crisi. No és menys veritat que altres 23.000 espanyols van tornar durant aquest mateix període, al costat de 134.000 immigrants originaris d'altres països; però això no deixa de constituir un mediocre consol.

Resultaria una mica anacrònic, en tot cas, anomenar emigrants als que se'n van, com si encara estiguéssim en temps d'Antonio Molina. En l'actual Europa sense fronteres i oberta a la lliure circulació de treballadors, el concepte d'emigració queda més aviat desfasat. Els que ara surten són gent en general preparada que no viatja pel món amb la maleta de cartró com els que ho feien als anys seixanta i setanta del passat segle.

Tampoc no són mà d'obra sense qualificar com els "Gastarbeiter" o treballadors convidats, que amb aquest delicat eufemisme acollia llavors Alemanya per alimentar de personal el seu miracle econòmic. Parlem ara de joves amb formació universitària als quals el mercat de treball d'Espanya no ofereix oportunitats per posar en pràctica els seus coneixements.

Si abans exportàvem sobretot bracers, ara facturem llicenciats, enginyers i arquitectes a l'exterior; el que sens dubte constitueix un pèssim negoci. Els països receptors, generalment més pròspers que Espanya, aprofiten la formació -sempre costosa- dels joves d'aquest país per aconseguir talent a preu regalat.

Tècnicament no seria correcte definir-los com a emigrants, però això és el de menys. El de més és que seguim despatxant gent, com si fos una mercaderia que ens sobrés, als mercats laborals d'Europa i fins i tot del món.

Gran part dels que encara segueixen fent les maletes a la recerca de terres econòmicament més acollidores formen part de la inestimable reserva de talent a la qual aquest país precari en indús?tria no pot oferir una altra cosa que beques i contractes tan inestables com mal retribuïts.

A l'antiga exportació massiva de peonatge l'està substituint una d'igual de dolorosa, si bé menys abundant des d'un punt de vista merament quantitatiu. Es dóna així la paradoxa que els països més rics d'Europa -Alemanya, Holanda i al voltant- acabin per emportar-se gratis alguns dels millors cervells que la desocupada Espanya forma a un alt cost perquè el benefici afegit els toqui a d'altres.

Encara estem pagant la factura de l'anterior èxode amb una població anòmalament envellida i, de retruc, una baixa taxa de natalitat que amenaça de deixar en els purs ossos la demografia del país. El que ha canviat, amb la millora del PIB i el privilegi de formar part -encara que marginal- de la Unió Europea és el perfil del treballador que ara, com als anys seixanta, ha de buscar-se la vida fora de casa.

S'ignora què serà pitjor: si la vella emigració o l'actual fuga de capital humà que està privant Espanya dels joves sobradament preparats als quals hauria de correspondre la tasca d'assortir de quadres dirigents a aquest país. En la nova economia de les rebaixes i el low cost, la diferència entre unes i altres nacions la marca precisament la reserva de coneixement que puguin aportar els treballadors millor formats. I aquesta batalla, com tantes altres anteriors, l'està perdent Espanya.