La casa de Sigmund Freud no sol formar part de les rutes turístiques de Londres. Aquesta casa burgesa de maó vermell als afores de la ciutat es conserva tal com el pare de la psicoanàlisi la va deixar, amb el famós divan o el quadre del doctor Charcot, però el més interessant és la seva simple (i no poca) funció de refugi contra la barbàrie. Un vell Freud, il·lustre i amb més de 80 anys a l'esquena, va arribar-hi el 1938, després que els nazis entressin a Àustria. El neuròleg moriria a Londres un any després, lluny de la bogeria hitleriana, però conscient de la tragèdia que s'abatia sobre Europa.

Freud no va conèixer la Segona Guerra Mundial, però en aquells turbulents i prebèl·lics anys 30 va haver de reflexionar sobre la guerra quan un altre d'aquests éssers que deixen un nom per a la posteritat, Albert Einstein, li va demanar opinió sobre el motiu pel qual els homes arriben a sacrificar la seva vida «amb salvatge entusiasme» per un ideal, una nació o una fe. Per al físic, només hi havia una resposta: perquè l'home guarda dins seu un natural apetit d'odi i destrucció. En èpoques «normals», continuava, està latent, però és relativament senzill posar-lo en joc i exaltar-lo fins a la psicosi col·lectiva en circumstàncies inusuals.

Sonen pròximes les paraules del geni ara que l'anomenat Estat Islàmic torna a demostrar la seva naturalesa violenta i totalitària i les seves accions a Europa ens obliguen a mirar aquest costat del món, al qual fins ara li giràvem la cara. Sonen properes quan el món occidental s'arma als Parlaments, deixa caure les seves bombes sobre les regions tant de temps oblidades i prepara artilleria terrestre. Tot això mentre continua permetent el trànsit de petroli controlat pels gihadistes (qui més s'estarà beneficiant d'aquesta anomalia econòmica?)

No sabem quina posició mantindrien avui Freud i Einstein, però sí sabem que llavors el psicoanalista va coincidir amb el físic en què és inútil intentar eliminar les tendències agressives de l'ésser humà. Per contenir aquesta pulsió bèl·lica només se li acudia apel·lar a tot allò que estableixi vincles afectius, com la creació de sentiments de comunitat i d'identificació entre persones, idea extensible als pobles.

Podem imaginar també el desencís de tots dos davant les escasses possibilitats de la Lliga de les Nacions (avui, l'ONU), que ja preveien, no obstant: «L'afany de poder dels governants és hostil a tota limitació de la sobirania nacional», escrivia el físic al neuròleg el 1932.

Sí, després del que ha succeït a Madrid, París o San Bernardino, sona a teoria vàcua, a discurs bonista, però algú pot assegurar avui que la sang aturarà el terror? Què es pot esperar demà dels nens de les ciutats de Síria i l'Iraq avui bombardejades? Quina altura i gruix han de tenir les fronteres dels nostres països (i dels nostres confortables barris europeus també) per sentir-nos -ja no estar- segurs?

Massa preguntes, és veritat, però no són la millor arma contra els dogmes?