És evident que una part significativa de la població de Catalunya no dóna suport a una declaració unilateral d'independència, però en canvi defensa la convocatòria d'un referèndum vinculant, com un dret democràtic fonamental. Evidentment, no és el mateix estar a favor del dret al divorci que voler trencar una relació, en aquest cas amb la resta de pobles de l'Estat, alguns tan propers històricament com el País Valencià o les Illes. La realitat és que tenim un país molt divers, amb una Catalunya metropolitana i una Catalunya interior on predominen sentiments nacionals molt diferents. Tan diversos que podem trobar poblacions on les estelades omplen els balcons tot l'any, mentre en altres ciutats i pobles, sobretot de l'àrea metropolitana barcelonina, amb prou feines es poden veure unes poques senyeres l'11 de setembre.

Repassant el passat no podem ignorar que, ni als països que s'han anat incorporant a la Unió Europea (UE), ni tampoc els Estats Units (EUA) des de la seva fundació, cap dels seus territoris ha declarat la independència de manera unilateral. La història d'uns i altres ha estat una història de llargues i de vegades cruentes guerres de secessió, com la que va enfrontar la majoria dels EUA amb els estats confederats o secessionistes del sud (1861-1865), guanyada pels unionistes, o anys més tard a Gran Bretanya amb Irlanda (1919-1921), que va comportar la independència irlandesa. Escòcia podria haver estat el primer cas de separació pactada dins de la UE si s'hagués imposat el sí en el referèndum de setembre de 2014, però no va ser així. Ben a prop dels Estats Units, la província canadenca del Quebec també podria haver estat una excepció dins l'anomenat «món occidental», en cas d'una victòria sobiranista en els referèndums de 1980 o 1995 que no es va produir.

Sorprenentment, en els darrers 25 anys, la UE, els EUA i els seus aliats han donat un suport incondicional, per no dir entusiasta, a la independència d'una vintena de nous estats de l'antiga Unió Soviètica, de Iugoslàvia o de Txecoslovàquia. Alguns especialistes en dret internacional, que probablement mai varen considerar democràtics aquests règims, defensen, curiosament, que el reconeixement d'aquests nous estats, sobretot dels exsoviètics, es justifica pel dret d'autodeterminació recollit a les seves constitucions, a diferència del que passa amb Kosovo o passaria en el cas de Catalunya. Interessos geopolítics o pura hipocresia ?

És evident que, tant el Govern espanyol, molt especialment quan ha estat encapçalat pel Partit Popular, com el Tribunal Constitucional, han sigut absolutament insensibles amb les reivindicacions catalanes, quan no han optat per l'enfrontament sistemàtic. La sentència de l'Estatut del 2010 en va ser un exemple ben paradigmàtic, que va marcar un punt d'inflexió i de difícil retorn en la relació Catalunya-Espanya. Però cal reconèixer que en altres temes, que no afectaven la Constitució, tampoc no han estat precisament generosos. Avui, el català no és oficial a la Unió Europea, mentre ho són llengües tan minoritàries com el maltès o el gaèlic, simplement perquè el Govern central mai n'ha fet una petició formal. Les nostres matrícules tampoc porten els símbols de cada comunitat o regió com passa, per exemple, a França, estat per cert de llarga tradició centralista. I tampoc cap selecció catalana, ni tan sols la d'hoquei, formada per jugadors catalans gairebé en exclusiva, té ara per ara la més mínima opció de convertir-se en una selecció nacional, com ho poden ser les seleccions d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord en futbol o rugbi.

Probablement, una de les pitjors coses que podria passar a Catalunya a nivell polític seria que hi hagués exclusivament un bloc unionista per una banda i un bloc independentista per l'altra, sense cap força política aliena a aquests fronts, com des de fa molt de temps han estat ICV, EUiA, més recentment Podem, o fins i tot Unió. Aquest tercer bloc, partidari clarament del dret a decidir, que no es considera ni unionista ni independentista, és el que més pot fer per evitar que hi hagi dues comunitats enfrontades. El govern espanyol s'haurà d'adonar, abans o després, que l'única possibilitat d'evitar un conflicte creixent, ja sigui a Catalunya, ja sigui entre Catalunya i Espanya és convocar, en un termini raonable que no hauria de ser superior als 18 o 20 mesos, un referèndum perquè els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya decidim d'una vegada i de manera lliure el nostre futur.