Referint-nos a les persones d'edat avançada sembla que faci por d'emprar el qualificatiu de vell, i es busquen diversos eufemismes per substituir aquella paraula que ens fa pensar en el tram final d'una vida i en la proximitat de la mort. I així per no dir els vells diem la gent gran o els avis, tot i que molts poden arribar a la vellesa sense haver estat mai avis.

En la nomenclatura urbana el mot "vell" hi és ben present. Així es parla de la Girona Vella i no pas d'una manera despectiva, sinó tot el contrari. Es tracta de la ciutat històrica. Dels entorns de la Catedral, Sant Feliu, Sant Domènec, el Call, l'Estudi General, les restes de la muralla romana i de les més antigues fortificacions que durant segles protegien la ciutat. Es dir el moll de l'os de la nostra història. Una altra manera d'esmentar aquell antic recinte urbà és la de barri vell. Tant una expressió com l'altra les pronunciem amb respecte i fins i tot amb veneració. I fins i tot una entitat anomenada d'Amics de la Girona Vella ha tingut una intervenció ben notable en la conservació i la restauració d'aquesta relíquia de la nostra història local. I s'han fet presents en tot el que s'ha organitzat per revitalitzar aquesta zona urbana, sense que perdi la seva identitat.

Els anys trenta del segle passat existí una entitat que s'anomenava "Amics de l'Art Vell". Algun dels membres d'aquella benemèrita associació, l'any 1936, s'integrà en la Comissió que vetllà per evitar la destrucció o malbaratament d'edificis i objectes religiosos que eren objectiu de la fúria iconoclasta, que de no posar-hi fre, podia haver eliminat una gran part del nostre patrimoni històric i artístic. M'explicava un d'aquells abnegats ciutadans que en aquells tristos temps s'havia vist vigilat i perseguit. Per defensar la pervivència d'aquelles obres que, a més del seu significat religiós, tenen un incalculable valor històric i artístic, alguns extremistes el consideraven traïdor a la causa. En algun moment havia temut per la seva vida. El mateix personatge, acabada la guerra, s'havia vist sotmès a un greu procés de depuració, per la mateixa raó d'haver format part d'aquella Comissió. Estava en perill no de perdre la vida; però si de ser separat del seu lloc de treball, com a funcionari que era de l'Administració local. Aquell noble ciutadà fou un de tants que reberen els cops d'una banda i de l'altra.

En el nomenclàtor urbà s'hi troba el carrer de les Ferreteries Velles. Fa uns anys també hi havia el de les Sabateries Velles, que ara porta el nom del que fou acreditat oftalmòleg, el Dr. Bonaventura CarrerasPeralta, el qual havia tingut el seu domicili en una casa del mateix carrer. Aquests noms de carrers són un testimoni d'un temps en què l'artesania tenia un paper molt important en la vida laboral i econòmica de la ciutat. Una artesania que ha anat minvant fins a gairebé desaparèixer, suplantada per la producció industrial. Unes indústries que en un principi ?s'ubicaven en el propi recinte urbà, però mentre s'han anat engrandint s'han separat cada vegada més del centre de la ciutat. Actualment a Girona de sabateries n'hi ha dotzenes o potser fins i tot un centenar; però són establiments de venda de calçat, mentre que les d'abans eren de confecció de calçat a mida. Peces elaborades per a cada client.

A continuació del que fou carrer de les Sabateries Velles trobem la placeta del Correu Vell. En la planta baixa i primer pis de la casa núm.1 de la placeta hi funcionà l'oficina de Correus, des de mitjan segle XIX fins l'any 1922 en què s'inaugurà el que, per comparació, es podria dir palau, de l'avinguda de Ramon Folch.

Seguint el mateix itinerari, el carrer de la Força ens porta fins a la placeta de l'Institut Vell. Un petit recinte que un temps fou centre d'estudi i de recreació juvenil, amb la presència del que també ara anomenem Institut Vell i el que fou Centre Cultural. Al Centre Cultural s'hi representaven els Pastorets durant les festes nadalenques, i els demés diumenges i dies festius de l'any, teatre d'aficionats i pel·lícules per a tots els públics. L'Institut Vell acollí, durant més de cent anys moltes generacions d'estudiants. Adolescents no només de la ciutat sinó de bona part de les comarques gironines. Ara el que fou centre docent continua la seva dedicació cultural com a Museu i Arxiu Històric de la Ciutat. I l'antic Centre Cultural s'ha convertit en un elegant i luxós establiment de mobles d'època.

Quan al mateix carrer de la Força se l'hi ha afegit l'adjectiu de vell, quedant com la Força Vella s'aplica al primitiu recinte fortificat. La plaça forta que es mantingué com a nucli essencial de la Girona medieval.

Anys enrere a la plaça de les Castanyes hi havia un establiment comercial que es distingia amb el rètol d'"Or Vell". S'hi podia adquirir objectes de qualitat, amb el prestigi que donava l'emblema de l'establiment.

Es parla de les Peixateries Velles referint-se a les que funcionaren fins l'any 1944 ran del pont del mateix nom. Però anteriors a aquestes hi hagué unes altres peixateries més velles, situades entre la plaça de les Castanyes i la de Mercaders.

En els primers anys del segle XX la barca que fins aquell moment havia estat l'únic mitjà de transport per desplaçar-se a la riba esquerra del Ter, va ser substituïda per un pont, que encara ara existeix, però havent estat sotmès a algunes reformes. Recordant aquella manera primitiva i elemental de creuar el riu el pont s'anomena de la Barca. Però seixanta anys més tard, per aquells mateixos verals es construí un altra pont, que facilita més l'absorció del trànsit, un trànsit que augmenta de dia en dia. I per distingir aquells dos elements de circulació, al pont més antic se l'anomena Pont Vell de la Barca.

Seguint per la carretera de Sant Gregori existí un restaurant o berenador, que tothom anomenava "merendero", conegut com de la Barca Vella, per distingir-lo del berenador, existent encara, de la Barca, situat ran l'esmentat pont. Aquell vell establiment de restauració ja no existeix, però sí que la casa on s'acollia encara roman en el mateix lloc.

Hem pogut fer referència a l'aplicació de Vell a indrets o edificis als quals aquesta qualificació els dóna més prestigi i un caràcter històric. En cap dels casos esmentats el qualificatiu es despectiu, sinó tot el contrari. També referint-nos a les persones no ens ha de fer por la paraula vell. Certament que la vellesa és l'avantsala del traspàs. Però també és la culminació d'una vida, que si ha estat viscuda amb honradesa, laboriositat, bona convivència i esperit de servei ha de ser motiu de satisfacció. També la vellesa està ornada amb l'experiència que s'ha anat adquirint amb el pas dels anys. Tant en l'home com en la dona la vellesa té la seva part positiva. Una dona jove podrà ser bella, maca, gentil, graciosa... Però una dona d'edat avançada, amb una mirada dolça, una ment assenyada, amb l'experiència adquirida amb els anys, i una testa coronada amb una fina cabellera blanca, a més de bella, maca, gentil, graciosa... és també poètica.