En una setmana electoral com la que vivim és difícil apartar-se'n. I es veu amb estupor com el partit cridat a tornar a governar, el dels jubilats de l'«ancha Castilla» i els deutors del caciquisme gallec, presenta la continuïtat de les polítiques com la panacea: 1. Precarització salarial. 2. Centrifugació de retallades a les autonomies. 3. Persistència de la represa de poder pressupostari i econòmic de l'aparell central de l'Estat. 4. Continuïtat de l'asfíxia i maltractament a les regions productives.
I la dreta bífida, ara amb la incorporació del partit de Rivera, presenta un model d'intervencionisme jacobí: homogeneïtzació de polítiques econòmiques, uniformitat contra diversitat i creativitat de mercat, control central de l'aigua amb el pla hidrològic ressuscitat; eliminació de l'autogovern fiscal i en polítiques públiques. A Pedro Sánchez, totalment desdibuixat i sobrepassat pel discurs al qual s'ha lliurat la vella socialdemocràcia espanyolista, les enquestes li pronostiquen una ensulsiada, i passar potser a la quarta posició.
Em feia aquesta composició mentre llegia una interessant entrevista a Roberto Mangabeira, filòsof i polític brasiler que propugna els ideals d'una societat més lliure, menys rígida i jeràrquica. Doncs bé, una de les qüestions que toca és polítiques regionals. I critica la política de les subvencions al Mezzogiorno (traslladin-ho a Espanya) que ha fracassat repetidament, diu, 200 anys.
En parlar de l'Estat espanyol diu que és ric en pimes i emprenedoria però que veu que l'Estat només es mou al servei del «suport a un mercantilisme plutocràtic protagonitzat per entre cinc i sis empreses». En lloc de donar suport a la base productiva real, «l'Estat impulsa els conquistadors d'Amèrica Llatina, un grapat de grans empreses i bancs dominants a la Borsa de Madrid» (que són per als qui treballen les ambaixades i ses majestats els reis, amb les comissions degudes, cas de l'ambaixador a l'Índia). «El Govern espanyol no fa gens de cas a la tasca principal de l'Estat, que és enfortir en àrees d'educació i suport les veritables forces de la societat espanyola: emprenedors i pimes». Diu que els conflictes regionals en lloc d'un problema són una oportunitat per «desenvolupar una dialèctica en la qual l'experimentalisme institucional, en lloc de ser centralitzat, pugui avançar per múltiples camins». Pel 20-D, cap dels quatre asos de la nova baralla política espanyola, més enllà de la retòrica, ha concretat res que s'assembli a aquestes receptes tan creatives, allunyades de la dreta jacobina i de l'esquerra recalcitrant, com l'anomena Mangabeira.
