Molts periodistes joves, fills de pares que votaven els dos partits tradicionals, i que no tenen un partit a la seva mida i gust, volen que aquesta convocatòria representi la fi del bipartidisme. Potser l'encertaran, potser, no. Normalment la informació política nacional i internacional ha quedat confinada a mans de corresponsals, tertulians de pantalla televisiva i periodistes de paper imprès, nascuts poc abans de la mort d'en Franco o després.

En aquest últim període, cada vegada que hi ha eleccions en qualsevol país europeu, anuncien sonorament, abans dels resultats de la votació, que ha finit la dinàmica bipartidista de quan dos grans partits s'alternaven harmoniosament en el poder. Com a fet recent recordo i, així ho vaig criticar en un article al Diari de Girona, que el corresponsal de TV3, que informa des de Londres, una setmana abans dels comicis proclamà que aquest cop es demostraria la defunció definitiva del bipartidisme amb el potent argument que celebraven debats televisius -com ha fet aquí alegrement la Sexta- en què hi eren presents altres forces polítiques, malgrat no tenir representació parlamentària i només confiant en les incertes enquestes.

Si repassem com han anat les eleccions en els Estats més democràtics d'Europa observem que el bipartidisme gaudeix de molt bona salut i no deixa espai per a l'emergència de nous partits que els facin la competència. Els dos vells partits se senten molt còmodes amb l'status quo que ells han forjat i les noves formacions els fan nosa; si bé els riuen les gràcies perquè poden queixalar el seu rival, al final quan veuen amenaçada la dinàmica binària establerta ja no estan per orgues i els arraconen. La maquinària electoral dels dos grans està sempre ben engreixada i els funciona la mar de bé.

Aquests corresponsals, com molts joves periodistes, suposen que el bipartidisme és cosa dels avis, del passat remot i ells han de trobar un nou partit, un partit emergent, amb el qual identificar-se. Més desig, més ganes de canvi en la informació, que no la crua realitat. (No negaré que una part considerable dels votants estan farts del PP i del PSOE). Perquè un cop s'han celebrat les eleccions a França, el Regne Unit, a Alemanya, a Itàlia, a l'Estat espanyol, el resultat és que un dels dos partits històrics i convencionals acaba encimbellat al poder i manant. Els dos partits fa molts anys que dominen el territori, han construït estructures de poder molt sòlides, una xarxa clientelar, nepotismes a dojo, un control sobre la població des dels diferents organismes polítics que dominen (diputacions, ajuntaments, autonomies, etc.) i que fa difícil que es filtri una força hostil que qüestioni els seus interessos. Per altra banda els dos partits grossos ja estan acostumats als relleus en el poder i per això els trobem promptes a pactar entre ells els temes cabdals. Ni al PP, ni al PSOE, els interessen nous competidors, que entrebanquin el funcionament establert.

Els partits nous (C's, Podem, a Catalunya, la CUP) s'obren camí, però xoquen sempre amb els murs creats pels grans partits. De moment, segons les enquestes, s'augura un bon resultat a C's, malgrat que Podem, que s'enfonsava, ha parat bé la caiguda. Podem juga amb l'avantatge que es visualitza el seu poder en cinc grans ajuntaments, mentre que C's s'ha limitat a donar suport al PP o al PSOE.

Ciutadans, C's, és l'operació reformista (OP), encapçalada també per un català. L'Albert Rivera és Miquel Roca Junyent rejovenit i sense estar contaminat pel catalanisme. La versemblança és notable: totes dues nascudes a Catalunya, ajudades per la gran banca i empresaris, ideològicament reformistes sense sotragades esbalaïdores, de centre i a un costat, la dreta del PP i a l'esquerra, el PSOE. Fins comparteixen ideòlegs com en P.J. Ramírez, un gran entusiasta d'en Roca Junyent, i ara amb el mateix ímpetu vol que entri a la Moncloa en Rivera. L'origen d'ambdós és un laboratori sociològic amb la intenció d'amorrar més a la dreta el PP i més a l'esquerra el PSOE; el líder de C's sempre que els anomena els titlla de vells.

Curiosament C's va ser creat aquí per intel·lectuals que havien donat suport al PSC, però que el van veure massa tou a l'hora de defensar l'espanyolitat a Catalunya. Per aquest motiu C's poua vots en els feus del PSC perquè hi ha gent que considera que són els garants autèntics i valents de la unitat d'Espanya. El PP en el primer any de vida ja havia complert més de 60 anys; sempre ha sigut un partit de gent gran conservadora, espanyolista, des del seu origen a AP de l'avi Fraga Iribarne. El PP ha passat pel quiròfan, l'han rejovenit estirant-li la pell i després del lífting s'ha convertit en C's.

Aquí a Catalunya la CUP ronseja. La murga per elegir o no en Mas s'eternitza. Si no el volen que ho diguin de forma definitiva i irreversible i si el volen que el proclamin. Haurem d'esperar que tots siguem de la CUP i ja no caldrà discutir amb altres, llavors tots els catalans tindrem el nostre dia de glòria i de televisió perquè la presidència serà coral i ?rotativa i un jorn de la nostra vida exercirem de president de la Generalitat. Fins que els de JxS no es facin de la CUP no hi haurà res a fer.

Democràcia i Llibertat és la nova Convergència; l'error de no anar junts amb ERC, com ja vaig manifestar, possibilita que C's o Podem siguin els partits guanyadors a Catalunya. Diumenge hi pot haver sorpreses perquè ja no crec en el vaticini de les enquestes.