Fa molt temps que no es notava tant d'interès per la política. I que jo recordi, només en els temps de la Transició -entre 1975 i els primers 80- s'ha viscut entre nosaltres una situació equiparable a l'actual, amb tanta curiositat i tant entusiasme per part de la gent. L'altre dia, al mig del carrer, vaig topar amb un noi i una noia que anaven discutint de política. Devien tenir uns 18 anys, no més, i eren dos paios molt normals, ni hipsters ni alternatius ni res d'això. Semblaven estudiants molt normalets, res més. Però el cridaner del cas era com tots dos parlaven de política i amb quins coneixements i amb quanta precisió usaven les dades i els arguments. Un d'ells, el noi, parlava de «duplicitats en l'Administració» i de «despeses supèrflues» i del «deute públic que no para de créixer». I la noia parlava de «la legislació contra la violència de gènere» i de «la precarietat laboral» i de «la falta d'expectatives». Ho recordo bé perquè vaig anar caminant uns deu minuts al seu costat i vaig poder sentir moltes de les coses que deien. I el millor de tot és que aquells dos estudiants discutien de manera molt civilitzada, sense alterar-se ni aixecar la veu, com si parlessin del complex argument d'una pel·lícula que no havien aconseguit entendre del tot però que els havia semblat fascinant. Ara ens oblidem molt de pressa de tot, però si fa només deu anys haguéssim sentit a dos joves parlant així pel carrer, hauríem pensat que no estaven bé del cap o que s'havien pres un d'aquells bolets al·lucinògens que els entesos anomenen «pasión púrpura». Imaginin: «Duplicitats a l'Administració», ni més ni menys.
No és l'única experiència així que he vist en aquests últims temps. Recordo dos pintors de parets penjats d'una bastida i escoltant pel transistor amb molta atenció -moltíssima atenció- un debat electoral entre candidats. I dues senyores a l'autobús, al seient del darrere, discutint sobre quin candidat haurien de votar, citant propostes concretes i analitzant-les amb molta cura. I que consti que eren dues senyores que a primera vista es podrien qualificar de marujes, és a dir, de les que se suposa que no tenien cap interès en política ni solien informar-se a fons. Doncs no, en absolut, tot el contrari. I fa poc vaig estar en una oficina de correus i la major part dels usuaris -i eren molts- estaven tramitant el vot per correu. Feia molt de temps que no veia tanta gent fent cua.
Suposo que aquest interès justifica la volatilitat del vot que detecten els sondejos i la gran quantitat d'indecisos que encara no han triat una opció concreta. És clar que la gent -o almenys aquesta criatura platònica que podem denominar «l'home del carrer»- està molt informada i pensa amb molta cura què votarà. Ara bé, el que no tinc tan clar és si la gent -o aquesta entitat hipotètica que anomenem «ciutadà mitjà»- és conscient de les limitacions amb què s'enfrontaran tots els candidats, unes limitacions que fan irrealitzables moltes de les propostes que s'està fent. Vivim en un país que necessita finançament exterior perquè no genera els ingres?sos suficients per finançar el seu costosíssim -i per desgràcia molt poc valorat- Estat del Benestar. I aquesta és una veritat desagradable que no ha tret el cap per res al llarg d'aquestes setmanes frenètiques de contesa electoral. Ni un sol candidat, que jo recordi, l'ha recordat o l'ha tret a la llum, potser perquè ningú vol enfrontar-se a una veritat que invalida totes les promeses que resulten més agradables als seus possibles electors.
És molt difícil, per exemple, que la Unió Europea -que de moment és qui ens presta els diners- pugui acceptar un canvi en la legislació laboral que la faci més humana i que no condemni els empleats a la precarietat ia la humiliació. I és molt difícil que la UE accepti la creació d'una banca pública o la nacionalització de determinades indústries energètiques. No dic que aquesta dificultat sigui justa ni acceptable, per a res, sinó únicament que les coses són així. I mentre siguem un país que no aconsegueixi pagar per si mateix totes les despeses que necessita cobrir, haurem de mantenir les mateixes polítiques econòmiques i socials, amb molt escasses diferències pel que fa a les adoptades fins ara. I si de cas, l'únic que podem esperar és que una sèrie de reformes graduals i realistes ens facin més eficients i més equitatius, i poc més. Però encara que només fos això, ja seria molt.
