La cridòria de Madrid i Barcelona no ens permet d'escoltar les queixes del rerepaís, resignat i obedient tant en la política com en el futbol. Sabem què es cou fora de Barcelona perquè hi vivim però, com respiren més enllà de Madrid?

On més beneficis aconsegueixen els bancs comercials és a la comunitat autònoma de Castella i Lleó. Sorprenent? A les comunitats més actives és on es mouen més diners a diari i per això els bancs han de mantenir-hi una infraestructura complexa per atendre els continus moviments de capitals. En canvi, Castella i Lleó és terra de grans rendistes que un cop al mes passen per l'oficina bancària per recollir els interessos. Els capitals ni es mouen ni s'arrisquen. Els bancs només han de reforçar les sucursals amb el canvi de mes.

L'Ernest Lluch va estudiar el cas de Valladolid, on es va crear una incipient xarxa industrial promoguda pels Jover de Copons (l'Anoia) i els germans Ferreiro de Galícia, fundadors de la Banca Jover i del Banco Herrero. La Universitat havia de fornir de professionals el teixit productiu però l'immobilisme dels potencials inversors locals feu fracassar qualsevol intent d'expansió i aquella xarxa es confià al criteri de l'Estat que en anys i panys només aconseguí de fomentar una versió adaptada de la casa Renault. Els universitaris frisosos per canviar les coses es veuen abocats a emigrar a d'altres llocs amb més oportunitats com si aquella societat els purgués per preservar l'statu quo.

Amb un saldo migratori negatiu, esquius a les diverses onades que han omplert d'immigrants altres parts d'Espanya, amb els capitals captius, les generoses aportacions de l'Estat, Madrid com a far i ense?nya i una història feta a mida, la Castella immòbil i cofoia és la base ideològica on es recolza l'entramat polític, on fins ara només dos grans partits desdoblats a partir d'un d'únic garanteixen arreu una democràcia sui generis. A remolc hi van d'altres regions subsidiàries d'aquest equilibri permanent.

Els canvis previstos pel nou cap d'Estat sorgiran de l'aparició controlada de dos partits nous que permetran diversos jocs d'aliances al Congrés segons convingui al nou full de ruta, com ara renovar la casta, que no és més que canviar els cinc mil alts funcionaris que donaven suport al Borbó abdicat, i atorgar un nou paper a Catalunya, que potser seguirà pagant una quota de lloguer a canvi de conservar els mercats interiors sense cap altra competència.

En definitiva, el que hi ha allà continuarà marcant el pas del que hi ha aquí.