Falta una setmana justa pel dia de Nadal. És un temps prudent per aprofitar aquesta tribuna i desitjar unes bones festes a tots els lectors amables que ens segueixen en les pàgines d'aquest Diari. La seqüència de les festes està molt pautada en el calendari litúrgic, i l'advent és un període ben acotat de preparació. Des de fa força temps, però, el calendari de preparació d'aquests dies s'ha estirat enormement i ja fa moltes setmanes que estem submergits en un ambient que, de manera reiterada, ens anuncia que vénen dies de gran festa.
Fa unes dècades, entre les Fires de Giro?na i el Nadal passaven unes setmanes una mica anodines, del mes de novembre, que s'allargaven fins dues fites remarcables, la festa de la Puríssima, el 8 de desembre, i la festa de Santa Llúcia, el 13 de desembre. La primera, fixada en el record de la tradició de les «lluminàries», ara ja del tot desapareguda o estrictament residual. L'aparició en els balcons i les finestres de la ciutat antiga de fileres de petites llumetes tenia un efecte anunciador, i fixava a la retina una mena de pròleg del cicle nadalenc. La nit de Santa Llúcia, en el meu record, ha quedat sempre associada a la festa literària que servia per atorgar un bon cartell de premis i per aplegar els sectors de la cultura en una festa que sempre servia per fixar els valors de la llengua i de la cultura en l'imaginari col·lectiu.
Ara, en canvi, fa tota la impressió que de Fires a Nadal ens hi plantem sense solució de continuïtat. En realitat, els primers ressons del Nadal ens arriben força abans, quan en ple inici de l'estiu sorgeix, de manera inesperada i sorprenent, la campanya publicitària de la Loteria de Nadal, que ens sobta a tots cada any per la seva anticipació. Tinc el convenciment que sempre deuen haver sortit els números de la loteria de Nadal amb la mateixa anticipació o així m'ho sembla. I és el feno?men publicitari molt més recent el que ens posa a la vista la incongruència en el calendari de rebre les primeres imatges nadalenques amb màniga curta i a punt de fer vacances. És clar que aquesta sensació de contrast climatològic està reservada a les parts del món on el Nadal coincideix amb l'hivern. A partir de la ingenuïtat infantil, amb l'associació automàtica de les festes de Nadal amb el fred i l'hivern, ha de passar força temps per arribar a pensar en algun moment en el fet cultural que a molts llocs aquesta associació és impensable, perquè justament estan a l'extrem contrari de les estacions meteorològiques. El Nadal blanc i tot el pòsit que s'hi vincula pot deixar del tot indiferent la gent que passa aquests dies a la platja, per molt que la força d'unes tradicions penetri i s'expandeixi cap a països on ara és l'estiu, amb els estereotips i l'estètica d'un Nadal enfarinat i fred.
L'arrencada publicitària anticipada trenca una mica l'encant més íntim i recollit d'unes festes fortament arrelades en la nostra tradició. El cicle comercial, més ampli que el cicle litúrgic, acaba convertint aquestes festes i la seva preparació en un martelleig, una mica embafador, que cansa i satura. És com la cançoneta dels bons desigs de pau i felicitat convertits en una rutina i tan allunyats de la realitat del món en què vivim i de la pròpia duresa, so?vint, de les circumstàncies de la vida. El dolor no admet cap parèntesi en el calendari i s'incrusta en les escletxes de la vida de les persones i de les famílies de forma sob?tada i imperceptible, com ho fan amb més gasiveria potser les alegries i la felicitat.
En el meu cap ara bull la idea, cada cop amb més intensitat, que tota aquesta preparació no pot esborrar l'evidència del pas inexorable del temps i el fet que, com tot a la vida, les festes de Nadal no han pas arribat per quedar-se, com si poguéssim fixar-ne flotant a l'ambient les essències d'una forma suspesa en el temps. D'aquí vuit dies, d'avui en vuit, ja haurà passat Nadal. És clar que hi ha sempre pic i repicó, i que passat Nadal ens queda encara Cap d'Any i Reis. Però passat Nadal i Sant Esteve començarem a especular amb l'allargament lent dels dies i, com aquell qui res, ens situarem en uns horitzons més lluminosos i vius i començarem a somniar primaveres i estius. Tinc la sensació, cada cop més intensa, que un Nadal se m'encadena amb l'altre, i que els anys passen com unes exhalació amb una fugacitat que no permet atrapar-los i retenir-los.
Però encara queda una setmana i podrem recordar els ressopons solemnes d'una nit que començava amb el tió, seguia amb les hores lentes prèvies a la Missa del Gall, ens duia al misteri de la nit abrigats fins al cap per sortir al carrer fora d'hora, per anar a un acte de sociabilitat íntima, i tornar a casa a temps de devorar un ressopó que feia les delícies de tots, perquè apareixien a la taula les exquisideses més sorprenents i del tot absents en els àpats normals, començant pels fiambres i tota mena de xarcuteria inimaginable la resta de l'any. El canvi d'horari i d'hàbits feia d'aquella nit, una nit de matinada més llarga, de deixondiment lent, de despertars compassats, de carrers sense gent, i d'hores lentes, simplement d'espera i preparació del gran àpat de Nadal, la teulada més grossa de l'any.
Amics, només falta una setmana. De fet ja hi som, i divendres que ve no em trobareu en aquesta pàgina que el director del Diari em reserva puntualment cada quinze dies. Aprofito, doncs, per cenyir-me a la tradició i fent honor al record ben viu desitjar-vos a tots un molt bon, bon Nadal.
Ja gairebé no hi ha estrenes, ni guàrdies urbans a les cruïlles principals regulant la circulació des de tarimes elementals i esperant els torrons, les ampolles de xampany o, més d'una vegada, pollastres i capons, però el cicle es compleix inexorable i la festa continua, els Pastorets ens esperen i el dimoni sotja les rotllanes dels pastors per seguir amb les seves malifetes ridícules.
