Freud defensava que «el primer ésser humà que va llançar un insult i no una pedra, va ser el fundador de la civilització». Per això la primera esmena a la Constitució nord-americana protegeix el llançament d'insults però no de pedres, sense que l'economia del gegant se n'hagi ressentit. L'Espanya de l'honor calderonià castiga per descomptat amb més força les ofenses a honorabilitats discutibles que un cop de puny. Isabel Preysler va ocupar els jutjats, des de la primera instància al Constitucional i tornada, per les indiscrecions d'una empleada sobre la finor de la seva pell. L'agressivitat verbal afavoreix una campanya sense violència, però no ha evitat que Rajoy rebés un cop de puny d'un familiar de la seva esposa. La seva qualitat de president del Govern s'eleva per sobre de la condició de candidat, i l'impacte es transmet al país sencer. Té per descomptat repercussions polítiques. La primera és el deficient funcionament de la caríssima seguretat presidencial. Pel que fa a si pot influir en el vot, per què no? Es diposita la papereta per detalls com l'atractiu físic o la prosòdia d'un candidat, no menys peregrines que la guardiola de les pensions. Una altra cosa és el sentit de la influència. El cop en plena campanya recorda que la democràcia no es basa en el suat intercanvi d'abraçades amb els aspirants, sinó a guardar les distàncies. Rajoy ha estat agredit en l'única intimitat que s'ha de protegir en un polític, que és el seu propi cos. Un boig no atén a raons, però l'antídot més útil contra la violència consisteix a estimular una discreta indiferència cap als candidats. Enfront de la flegma saxona que recomana aixecar-se després del cop i reprendre el camí, la sobrereacció també calderoniana aïllarà amb cel·lofana els governants dels seus patrocinats. D'aquí que sigui procedent emfatitzar que la prioritat democràtica no consisteix a protegir els governants dels ciutadans, sinó a protegir els ciutadans dels governants.