El costum de felicitar les festes de Nadal és antic. Seria difícil dir quan va començar aquesta pràctica. Potser ens hauríem de traslladar al primer Nadal, quan els àngels digueren als pastors i indirectament també a tots els homes i dones de tots els temps, i per tant també a nosaltres: "No tingueu por, us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor". I aquell extraordinari esdeveniment s'ha anat celebrant durant segles i en els més diversos països, i de variades formes, però sempre i arreu amb el mateix fons. Encara que a vegades aquest fons quedi una mica boirós a causa de tota la tramoia que s'ha muntat al seu entorn. Com és molt natural, aquesta gran festivitat ha propiciat que s'estengués el costum de felicitar parents, amics, coneguts, i també clients. Felicitació que ha presentat diverses formes. Ja des que la mainada està escolaritzada, al col·legi se'ls introdueix en la pràctica de felicitar els pares. Amb una missiva escrita que alhora els farà avinents els progressos que fa el petit escolar en la redacció i en la cal·ligrafia. I també amb la declamació d'una adient poesia que alegrarà la reunió familiar entorn de la taula de Nadal. Qui no recorda l'emoció de pares i avis quan el més petit de la casa, dret sobre una cadira, recita la seva poètica felicitació, davant l'expectativa de tots els reunits!
Tradicionalment la felicitació es feia presencialment, visitant parents i amics, tenint molt en compte que els més joves i els menys importants eren els que havien d'avançar-se a visitar als de més edat o de més categoria social. Però aquesta pràctica ha anat deixant pas a la felicitació enviada per correu, consistent en artístiques targetes, que són ben apreciades per qui les rep i fan les delícies dels col·leccionistes. Podem recordar un temps en què en les vigílies de Nadal s'afegia una sobretaxa al franqueig de la correspondència. Alguns, per evitar aquest impost, enviaven la felicitació anticipadament. Des que es va popularitzar el telèfon, aquest modern mitjà de comunicació ha ocupat una part de l'espai que abans corresponia als missatges enviats per correu. I darrerament el més modern correu electrònic ha fet una més àmplia substitució. Però la felicitació escrita, amb una il·lustració i un text adient es conserva, encara que hagi disminuït en quantitat; però no pas en qualitat.
Avui voldria recordar un tipus de felicitacions que, aquestes sí que són ja història passada. Em refereixo a les que corresponien a operaris que ens servien al llarg de l'any. Gent senzilla i molt aplicada en el seu corresponent ofici, i ben disposada a servir la societat. Treballadors que exercien una tasca modesta, però imprescindible per al bon funcionament de la vida quotidiana. Treballadors que cobraven un ben petit jornal que els permetia viure decorosament; però amb austeritat i moltes privacions i renúncies. I quan s'acostaven aquestes festes anyals que tothom qui pot celebra amb despeses extraordinàries, i alguns fins i tot amb disbauxa i immoderació, aquests modestos servidors presentaven la seva felicitació, esperant rebre una propina que els facilitaria participar, encara que sense fer excessos, del que molts altres podien fer sense límits ni restriccions. Hi havia qui per gasiveria o per no ser molestat posava un rètol a la porta on es podia llegir la ben poc simpàtica frase: "No s'admeten felicitacions".
Uns dies abans de Nadal els qui havien rebut els respectius serveis, i no havien col·locat el despectiu i poc elegant rètol, rebien la visita dels servidors que els felicitaven de paraula i els lliuraven la corresponent targeta. Targeta en una cara de la qual hi figurava un gravat adient a l'ofici del remitent, i al dors, un text que feia al·lusió al Nadal, tant en el seu aspecte religiós com a la celebració familiar, social i gastronòmica. Directament o indirectament hi constava la petició d'una propina. I acabava amb les corresponents frases de felicitació. Contemplant una col·lecció d'aquelles senzilles, però ben expressives targetes, ens adonem que moltes d'aquelles professions han desaparegut i altres s'han transformat sensiblement. I també ens ajuden a recordar les característiques d'aquells oficis o dedicacions.
L'aprenent ens recorda que és el més petit de tots, el més dissortat, el que va més carregat, i per les feines feixugues el que fan servir d'escarràs.
El sereno explica que tant si fa fred com calor, com si neva com si plou, pedrega o neva, vigila la població, cantant l'hora a cada volt, estant atent si algú el demana. Està a punt tothora per anar a buscar el metge o el capellà, els propparents o la llevadora.
L'escombriaire ens recorda que ens recull la porqueria, que sense ser metge es preocupa per la nostra higiene, i durant tot l'any s'esforça i sua per mantenir la netedat del carrer.
El carboner ens diu que, carregat amb el cabàs, negre i brut com un llardó, puja i baixa les escales, tant si fa fred com calor.
I de manera semblant, amb uns rims que volen ser poesia, i amb una expressió familiar, senzilla i cordial ens recorden els serveis que sempre estan disponibles a prestar, amb aplicació i sacrificis, el carreter, els escolans de la parròquia, el vinater, la portera, el lampista, la lletera, el renta-cotxes, el carter...
I tots acaben la seva felicitació d'una manera semblant: "Nadal! Quan arribis porta benaurances/ pels que em donen feina, jornal i el pa/ mentre que jo ara vull felicitar-vos/amb l'ànima alegre i el cor a la mà".
Ara ja no hi ha aprenents que treballin en les condicions dels d'altre temps. No hi ha carreters, ni serenos, ni carboners, ni escolans, ni els serveis de neteja es fan com ho feien els antics escombriaires. Ni tampoc hi ha lleteres que ens portin la llet a domicili. Ni porteres disposades a complir tota mena d'encàrrecs. Ni repartidors de vins. Els renta-cotxes no utilitzen la galleda, sinó una màquina que facilita la feina. Els lampistes són operaris ben pagats que no necessiten complementar el seu sou amb les propines. Tothom qui té feina es defensa més o menys bé, i no reparteix felicitacions per tal de rebre la corresponent gratificació. Però sí que hi ha persones, i no pas poques, que no tenen feina amb la corresponent paga de fi de setmana o de mes. Que han perdut l'habitatge per falta de mitjans econòmics. Que no tenen amb què omplir la bossa de la compra. Persones que viuran el Nadal en aquestes condicions n'hi ha aquí i en els països subdesenvolupats, sotmesos a mandataris opulents. Tots ens en podem sentir més o menys responsables. Aquesta gent no ens vindran a felicitar el Nadal per demanar una propina. Però sabem que existeixen i tenen dret a viure decorosament o simplement a viure. I també ens consta que hi ha organitzacions que treballen per pal·liar aquestes dramàtiques situacions. Aportar-hi el nostre gra de sorra és el que ens demana el Nen del pessebre, i si hi responem el farem content. Amb aquesta aportació podem donar resposta a la pregunta que ens fem en la cançó tradicional: "Què li'n darem al noi de la mare /què li'n darem que li sàpiga bo?...".
