Quan era molt i molt jovenet, tot això de la política em resultava tan críptic com escoltar una missa en llatí. Mentrestant, per terra, mar i aire tothom parlava dels «pactos de la Moncloa» (rebatejats pels setmanaris satírics com els «patos de la Moncloa»). Els pactes que van aixecar les bigues mestres de la transició i que diumenge, vot a vot, vam enderrocar de manera definitiva.

Si un demòcrata d'aleshores s'hagués pogut catapultar fins aquest diumenge, a la manera de Marty McFly, li haurien caigut els elàstics. Es descobriria entrampat en un loop endimoniat, on la paraula pacte continua convertida en un mantra col·lectiu. Paradoxes de la història.

Quin líder polític trobarà una sortida al jeroglífic sorgit de les urnes? Mariano Rajoy? Au! Ja pot omplir-se la barba amb totes les conjugacions possibles del verb pactar. Després de quatre anys fent servir la majoria absoluta com una piconadora, no trobarà gaires parelles de ball.

Ja m'agradarà veure com peta tot això, però la solució de l'embolic pot passar per unes noves eleccions. I com que a Catalunya som l'avantguarda de l'Estat, potser d'aquí a quatre dies podrem ensenyar als espanyols que això de convocar eleccions és facilíssim. Només fan falta uns quants partits tossuts, capaços de sumar majoria al Parlament, que prefereixen fer el ridícul abans d'arribar a una entesa.

Ei! Que no exigíem radicalitat democràtica? Doncs, apa! Votem, votem i votem. Fins a l'extenuació. Tots els cops que calgui. Amb un coratge i una resignació idèntics als de Bill Murray a El dia de la marmota.