Un dels efectes retardats de la dictadura franquista és la manca de cultura i de cultura política en la nostra societat. I això té alguns efectes pràctics que es poden veure aquests dies. Durant molts anys a Espanya una victòria electoral, encara que no fos per majoria absoluta, era vista com un xec en blanc per fer qualsevol cosa durant quatre anys. Això valia per a tots els governs de tots els nivells: central, autonòmics, locals i de tots els corrents polítics. Quan la cosa trontolla fan servir l'argument que ha de governar la llista més votada. Denota que la manca de cultura política està instal·lada fins i tot en els nostres més alts dirigents. En les eleccions escollim diputats i aquests han d'escollir governs o en el cas dels ajuntaments escollim regidors i aquests han d'escollir governs.

A Catalunya de sempre hi ha hagut més pluralitat i estem una mica més acostumats a la complexitat política. Ara bé, la major part de crítiques que va rebre el tripartit de Maragall i Montilla eren derivades d'aquesta manca de cultura política que no pas errors de gestió. La ciutadania estava acostumada a les formes franquistes que van ser substituïdes en democràcia per formes autoritàries tot i que formalment eren democràtiques. Per exemple: això no toca.

Un exemple d'aquests dies entre nosaltres és l'argument dels convergents quan diuen: com pot ser que 10 diputats condicionin el futur president davant dels 62 diputats de JXS? Què volen, que uns partits estiguin obligats a votar el candidat dels seus adversaris? A Espanya, però, encara hi estan menys entrenats. Hi ha hagut governs del PP i del PSOE que s'han anat alternant. La voluntat de diàleg ha estat zero. El PSOE fent reformes laborals que portaven a vagues generals sense voler negociar amb els sindicats. El PP quan ja sabia que perdia la majoria absoluta ha continuat manant de forma brutal sense preveure que necessitaria suports desprès de les eleccions.

Hi ha tres opcions reals. La primera que el PSOE accepti ser agent del canvi i negociï un referèndum per Catalunya i planti cara a la troica amb un programa social. Si s'ho proposés podria ser hegemònic quinze anys. Ara bé, hi ha una mena de socialisme meridional que és reu d'una incultura política que els porta a practicar el neofalangisme. El més probable és que ni en siguin conscients. La segona que el PSOE accepti les pressions de la Troica i decideixi suïcidar-se afavorint la investidura d'un president del PP. Per al votant socialista aquesta és el pitjor dels seus malsons. I d'aquí a quatre anys Podem treu 202 diputats, com el PSOE l'any 1982.

I la tercera, i crec que la més probable, és que hi hagi eleccions anticipades.