Catalunya és molt donada a l'èpica i a reivindicar la glòria del passat. En aquest sentit passem per moments en què l'èpica cotitza poc, per no dir que els nostres polítics s'estan acostumant a fer el ridícul. La Catalunya d'avui sembla inspirada per Cantinflas. Els nostres polítics estan abduïts pel personatge desmanegat interpretat per l'artista mexicà Mario Moreno. Cantinflas era odiós i insuportable. L'hauria degollat important-me ben poc les conseqüències penals. Parlava i parlava sense dir res, disparant com si fos una metralleta, paraules absurdes per no arribar a cap conclusió en concret. Un personatge irritant com pocs.
Dimarts, Raül Romeva primer i Albert Botran de la CUP després, es van convertir en la més fidel reencarnació de Cantinflas. Van fer dues rodes de premsa, per anomenar-les d'alguna manera, que van ser un encadenats de monòlegs absurds i inquietants. En un moment donat de la roda, Romeva semblava que estava a punt de fer un petit salt cap amunt per apujar-se els pantalons fins el melic. Igual que Botran, a qui a cada pregunta que li feien responia amb una sopa de lletres parlada, mentre es girava buscant l'aprovació -o per veure si l'havia cagat molt- dels camarades d'escena que tenia a l'esquena. La finalitat era no dir res. No aclarir res. Tant uns com els altres es presentaven, davant les càmeres i dels periodistes, en manada per escenificar qui sap què i per ves a saber quin motiu per no contestar allò que els hi preguntaven. En aquests temps de desconcert, s'ha posat de moda això de les compareixences polítiques en manada, qui sap si és per escenografia de l'èpica com deia o, simplement, per intimidar els periodistes.
La política catalana s'ha convertit en un roda de hàmster que enlloc de ser impulsada per una rata, la fan girar un grapat de cantinflas que xerren i xerren però que són incapaços de fer política útil i intel·ligent per portar Catalunya on vulguin els catalans.
