Les eleccions de diumenge passat han deixat un panorama polític molt fragmentat. Tant és així que s'albiren moltes dificultats per conformar una majoria estable que garanteixi la governabilitat de l'Estat al llarg de la pròxima legislatura de quatre anys. El PP ha sigut el partit més votat, però com que no es tracta d'una lliga de regularitat per punts, el cert és que no ha guanyat ningú i cap dels dos blocs més propers ideològicament (PP+C's i PSOE+Podem) suma prou diputats per assolir una majoria. Aquesta fragmentació, que no és el mateix que pluralitat, ha trencat el tradicional bipartidisme entre populars i socialistes com ja va passar fa uns anys a Catalunya amb l'hegemonia que mantenien des de la transició CiU i PSC. El PP, malgrat haver sigut la força més votada, no pot sentir-se orgullós dels seus resultats, després d'haver-se deixat pel camí 63 diputats i haver aconseguit un nombre d'escons insuficient per governar en solitari. Tampoc pot sentir-se satisfet el PSOE, que no ha sabut aprofitar la davallada del seu principal adversari. L'enfonsament de PP i PSOE ha sigut brutal i continuarà si no assumeixen el desig de regeneració profunda que expressa una part molt significativa de la societat. I tampoc poden estar del tot satisfets ni Podem ni Ciutadans, perquè tot i la seva forta irrupció a la primera plana de la política espanyola, els electors no han legitimat cap dels dos partits emergents la suficient capacitat per imposar la totalitat dels seus programes.
No obstant, si els principals líders polítics estan a l'altura de les circumstàncies, el resultat del 20-D pot ser una oportunitat per regenerar la política espanyola i enfocar un nou període per guarir l'esclerosi que pateixen les institucions de govern. Això passa per assumir cadascú el missatge transmès pels electors. PP i PSOE saben que han de canviar. I C'S i Podem saben que els 8,7 milions de vots que han rebut són perquè impulsin les desitjades transformacions, però tenint en compte que, de moment, no els han facultat per manar. És el moment de grans canvis en la forma de governar, en el control polític del poder judicial, en l'elaboració d'una nova llei electoral i de modificar la pròpia Constitució. És el moment de mirar com es governa en la majoria de països europeus, on les majories absolutes són inexistents. Som conscients que és complicat, per la falta de cultura del pacte i del diàleg. El tripartit de Catalunya va ser un exemple de com no ha de ser un govern de coalició. La lleialtat és imprescindible, però la nostra tradició diu que tothom vol manar i tothom busca la manera de fer la guitza al soci de govern. Passa en molts ajuntaments on tampoc hi ha majories absolutes. Ni el PP pot continuar utilitzant el corró per governar, ni la resta de partits poden imposar la totalitat dels seus programes. Mariano Rajoy ha aterrat per fi del pedestal en què s'havia instal·lat els últims quatre anys i dos dies després de les eleccions es va reunir amb Pedro Sánchez. La trobada va ser un fracàs, però va ser un primer tempteig. Inicialment cadascú intentarà marcar el seu territori. Però els ciutadans els han votat perquè dialoguin, pactin i consensuin. Es una cultura inèdita a Espanya. Per això, ens trobem davant d'una oportunitat única de canviar de debò. Si no comprenen això, vénen temps descoratjadors.
