El dia de Nadal al canal 33 van fer un programa didàctic sobre l'òpera anomenada Simfonova presentat per Marcel Gorgori. Van cantar peces d'òperes com Carmen, Norma, La Bohème, Turandot, La Traviata, Lohengrin... Ja cap al final van cantar Va Penseiro de l'òpera Nabucco de Giuseppe Verdi. En Marcel va explicar que durant la seva estrena a la Scala de Milà el 9 de març de 1842 el públic es va entusiasmar pel cant de Va Penseiro identificant el cor dels esclaus hebreus amb l'afany independentista d'Itàlia per alliberar-se del domini dels Habsburg o dels Borbons. El moviment del Risorgimento, de la unificació italiana, va començar el 1814 i va acabar el 1871. L'11 de març de 2011, quan Itàlia celebrava el 150è aniversari de la seva unificació, Riccardo Muti dirigia l'òpera Nabucco a la Scala de Milà i al final del cor Va Penseiro es van escoltar crits de "Viva Itàlia" i "Viva Verdi", davant la petició insistent d'un bis. Mutti es va dirigir al públic, entre el qual es trobava el president del govern Silvio Berlusconi, i els va dir que "l'art i la cultura italians són la millor senya d'identitat del país i, si no se'ls cuida i protegeix, el resultat final només pot ser acabar amb una Itàlia convertida en pàtria bella i perduda." No cal que us digui que després de cantar Va penseiro a l'Auditori de Barcelona el crit que es va sentir va ser el de "Visca Catalunya!".
L'anècdota em va al pèl aquesta setmana després dels resultats electorals a Espanya i de la reacció de Matteo Renzi, primer ministre italià. En efecte, Itàlia observa que pot ser la propera víctima política del programa de contenció pressupostària tal com ho han set anteriorment Polònia, Grècia, Portugal, França i Espanya. La pèrdua del control del govern per part del PP preocupa fortament Itàlia, que veu com el moviment M5S, l'equivalent a Podem espanyol, puja a cada enquesta. Renzi pretén frenar l'ajust pressupostari fent front a la política d'austeritat de l'Europa de l'euro, suposadament promoguda per alemanya. Sense esperar cap moviment de Renzi, aquí ja veiem un moviment de canvi de sentit amb les polítiques pressupostàries: així és l'oferta que Junts pel Sí ha fet a la CUP i així serà el que sortirà de qualsevol negociació a Espanya per formar govern.
Cal desfer el programa d'austeritat? Ens hem passat de rosca amb les polítiques de contenció? Serà un error tirar per la borda el camí fet, els guanys de competitivitat obtinguts en els darrers quatre anys que permeten crear treball en els propers tres o quatre anys. Era inevitable la pèrdua d'empreses i de treball basades en la bombolla més gran que ha tingut mai el país i, com a conseqüència, era inexorable la pèrdua de riquesa que això representava, amb la desaparició de prestacions socials i d'inversions en infraestructures.
La percepció de la gent contra l'austeritat a Espanya prové d'un mal repartiment dels costos de la crisi. Per exemple, s'havia d'haver frenat en sec les inversions en infraestructures i no continuar amb el programa de l'AVE que encara ha augmentat més el deute espanyol, s'havia de ser molt més contundent amb la corrupció i, és clar, s'havia de ser més comprensible amb l'augment de la pobresa (alimentària i ?ener?gètica) i amb els desnonaments. Però el govern va preferir afavorir les constructores (amb el programa AVE), a les elèctriques (amb augments desmesurats de tarifes) i als bancs (amb el seu rescat), en lloc de dedicar un programa de salvament a milions de persones expulsades del benestar social.
Més greu encara ha estat la prepotència amb la que ha actuat durant aquests anys, sense voler escotar ni pactar amb ningú, amb la creença que ells eren posseïdors de la veritat absoluta, trepitjant a tort i a dret sense contemplacions. Hi afegeixo encara la manca de relat suficient perquè la gent pugui entendre la necessitat d'ajustar els pressupostos públics, cosa que ara caldrà fer de nou.
El control pressupostari serà necessari en el futur, ningú podrà escapar-se'n fent anar la màquina de fer bitllets com alguns grups de l'esquerra alternativa pensen. És necessari assolir el control de dèficit sobre el pressupost de l'estat perquè el deute no pugi i és necessari assolir l'equilibri per començar a disminuir deute. Cap economia pot pretendre augmentar indefinidament el dèficit alimentant un augment de deute que serveix per pagar el mateix deute. El món s'havia acostumat a això però ara hem trobat el final i cal acceptar-lo. Per tant, caldrà anar fent-se a la idea que la austeritat comportarà també repartiment de riquesa, amb més pressió fiscal i menys prestacions, en fi, caldrà una reinvenció de la socialdemocràcia desposseïda de les trampes de manca de responsabilitat o d'escaqueig de la seva obligada aportació a la societat. Tothom té dret al treball i a prestacions socials, però també la obligació a contribuir al pressupost del govern i a la seguretat social. I això últim ho oblida massa gent.
