En aquestes festes nadalenques els pessebres tenen un significat protagonisme. L'art, la tradició, el tipisme ens ajuden a ambientar aquestes festes tradicionals i ens inviten a aprofundir en el que és essencial en aquesta anyal celebració. I precisament quan era el moment de preparar el pessebre, ens ha deixat un dels més destacats pessebristes de casa nostra. L'Ernest Dalmau es pot dir que va començar a fer el pessebre quan començà a tenir ús de raó, i ha seguit aquesta pràctica fins als darrers moments de la seva vida. Afectat des de fa molt temps per la malaltia i sotmès a diversos episodis d'hospitalització, quan sortí per darrera vegada de la clínica, en arribar a casa seva, el seu primer pensament va ser el de construir el que hauria estat el seu darrer pessebre; un pessebre que ha quedat reduït a un projecte i uns exigus treballs de realització.
Els seus primers pessebres eren de caràcter tradicional popular; però en ells s'hi descobria el que era un destacat artista en formació. Podem recordar el pessebre que presentà durant diversos anys a la parròquia de Sant Feliu, i el que també es podia visitar en el local de la Congregació Mariana, en el carrer de l'Albereda. Posteriorment la seva activitat pessebrística es concretà en el diorama. Diorames que poguérem veure diversos anys exposats en la floristeria que regentava la seva filla, al carrer de Mercaders, entre la plaça de les Castanyes i les Voltes d'en Rosés. I darrerament en els temples parroquials del Carme i del Mercadal. També en feia per encàrrec de particulars i naturalment el que ambientava la seva llar en les festes nadalenques.
En els diorames de l'Ernest ocupa el lloc central l'escena del naixement de Jesús, i en molts casos el misteri de Nadal se centre en un ambient gironí. Tant pel que fa referència als monuments més destacats de la ciutat, com a barris populars o la vall de Sant Daniel. Així, en un dels darrers diorames que presentà s'hi representava la plaça dels Apòstols de la Catedral, amb el campanar de Sant Feliu al fons. I en un altre el barri de Pedret , des del qual es divisa la mola de la Catedral.
La ciutat de Girona no només fou tema de l'obra pessebrística de l'Ernest, sí que també és el centre de molts i molts dels seus quadres a l'oli o a l'aquarel·la. S'ha dit, i amb raó, que el campanar de Sant Feliu és el tema preferit pel pintor Dalmau, però això no treu que no sigui tota la ciutat l'objectiu de la seva obra. En els quadres que hem pogut admirar en exposicions, en moltes cases particulars, en reproduccions, és tota la ciutat que s'hi representa en els seus més variats aspectes. La Catedral, Sant Feliu, Sant Pere i Sant Nicolau, Sant Domènec, Les Àligues, la Torre Gironella, les escales de la Verge de la Pera, carrers, places i carrerons de la Girona vella, l'Onyar amb els ponts que el creuen i les cases que el flanquegen, la Devesa, les ribes del Ter, la Vall de Sant Daniel, el barri de Pedret...
L' Ernest va donar els seus passos artístics de la mà dels que foren els seus mestres. MossènPumarola, vicari de Sant Feliu, que va descobrir la vena artística i va orientar el futur d'aquell noi que formava part de l'escolania parroquial. Els professors de l'Escola de Belles Arts, Joan Carrera i Dellonder i Josep Aguilera. Però després, l'artista, ja madur i amb un bon bagatge formatiu, va anar pel seu compte, sense formar part de cap escola concreta. El seu deler era pintar i el seu tema preferit era la seva ciutat, que tan bé ha conegut i tan magistralment ha interpretat.
Un preciós elenc de la seva obra sobre la ciutat el trobem en el llibre Girona vista per Ernest Dalmau. Llibre que es va publicar l'any 1987 editat per l'empresa Med Playa. En les setanta-cinc obres pictòriques que s'hi reprodueixen hi queda reflectida tota la identitat de la nostra ciutat i dels seus entorns. Amb l'afegit que tots i cadascun dels quadres van acompanyats d'un comentari a càrrec d'en Jordi, el germà del pintor. En aquesta notable publicació s'hi exterioritza l'art i el gironisme dels germans Dalmau. L'Ernest, pintor i en Jordi, escriptor d'una gran sensibilitat i també pessebrista. El títol dels diversos apartats d'aquesta magnífica publicació, ens pot donar una idea del seu contingut. La gran festa de la pedra. La més treballada de les pedres. Girona té quatre rius. La clova Càlida d' una ciutat. Ciutat d'arcades i escales. Prop de la creu de terme. En aquest llibre Girona hi és present en el seu conjunt i en els seus detalls. Hi és mirada des dels més variats punts de vista. Hi figura amb tot el seu tresor arqueològic i els seus aspectes típics i populars.
L'Ernest Dalmau no va tenir una vida fàcil. No tot és pintar i agafar fama. S'ha de viure el dia a dia, sobretot si es vol formar una família, amb la necessitat de mantenir una casa i posar el pa a taula. Especialment en els temps en què ell inicià el seu currículum professional. Eren temps de postguerra. Servei militar obligatori i molt llarg. Restriccions, targeta de racionament. Pisos escassos i si se'n trobaven era a preus inassequibles. Poc crèdit que molta gent donava als artistes. S'havia hagut d'escoltar que pintar era cosa de ganduls i desvagats. Realment era molt difícil viure de l'art, especialment en els primers temps. Fins arribar a una posició de certa estabilitat calia vèncer molts obstacles, passar anys i tenir sort. L'Ernest hagué de fer treballs més prosaics que la pintura però que resolien el problema econòmic. Primer en un establiment comercial, posteriorment en una gestoria. Eren temps en què hi havia el perill que durant la nit els que la premsa anomenava "amigos de lo ajeno" entressin furtivament en despatxos i oficines i s'emportessin, entre altres coes, les màquines d'escriure. Per evitar-ho, empleats d'oficines i despatxos, en acabar la jornada laboral, s'emportaven la màquina a casa i l'endemà la tornaven al lloc de treball.
Molts dies, a primera hora del matí, en passar el pont de Pedra, m'havia creuat amb l'Ernest que anava carregat amb la corresponent màquina. Que no era pas de les portàtils, sinó una d'aquelles pesades Undervood o Remington, o Hispano-Oliveti, que aleshores s'estilaven. Tanmateix la vocació artística de l'Ernest no defallí, i amb sacrificis i esforç trobà hores per aplicar-se al que li hauria plagut fer amb plena dedicació. Fora de les hores d'oficina, i en dies festius mai deixà de pintar. I en jubilar-se ja ho pogué fer sense restriccions, el que li permeté la seva llarga vida, encara que en els darrers temps la malaltia li impedí pintar a l'oli, i la seva dedicació s'hagué de limitar.
Aquest Nadal , l'Ernest haurà pogut viure el pessebre en un altre ambient i no dubtem que la seva bonhomia i el seu bon obrar li hauran proporcionat el goig de compartir la gran festa amb les veritables figures d'un pessebre que està per sobre dels que en el nostre limitat món podem contemplar.
