a Bèlgica hi ha una llei que impedeix detenir ningú entre les nou del vespre i les cinc del matí. D'acord amb aquesta llei va poder escapar-se un tal Salah Abdeslam, un dels terroristes de París, fingint una mudança. És el que té l'era Ikea: sembla que estàs muntant un armari i, en realitat, t'estàs construint un zulo artillat. Una bona raó perquè tornin els fusters. El cas és que, com a espanyol, no sóc capaç d'imaginar-me una llei així. Aquí et visiten de matinada tots els cossos de l'Estat i sort tindràs si no surts amb l'agutzil o t'aixequen acta, que és encara pitjor. Oi que no s'imaginen una llei així a Alemanya, Itàlia o els Estats Units? És que els països grans tenen més orgull i encaren els desafiaments a la llei com si fossin personals.
Per això han reduït llibertats i garanties als Estats Units. I a França, que té la seva honra, també anomenada grandeur. A Espanya no van esperar ni a l'excusa del terrorisme: n'hi va haver prou amb un parell d'escraches i el cangueli dels que tenen, al veure cabrejada a la gent a qui se'ls va despullar de tot. Viure en un país que qualsevol pot recórrer en bicicleta, sense baixa-ner, des de la frontera al mar, té els seus avantatges: els ministres no tenen el furor de l'ós, ni són bicèfals, ni tenen el cervell vermell i groc, o són judokes com Putin. La nit s'ha fet per dormir i estimar i només els gilipolles i els nazis es dediquen a trencar vidres.
És el que dic: el dolent del xaval que li va deixar anar el mastegot a Rajoy és que es tracta d'algú no només inferior en edat i posició, sinó menys responsable i treballador en la seva. Però sempre hi ha ministres que són camastrons o ganduls o ambdues coses, i vàlids que esdevenen en invàlids, no dic que sigui el cas de Rajoy, per Déu, però el fet, incontestable, és que els monarques ja no poden mesurar la vara a les costelles de l'inútil, i és una pena. Sí, ja, hi ha els drets humans, l'ús pacífic de les institucions judicials i tot això, però uns tan protegits i els altres, exposats. En resum: vull ser belga.
