Les forces invisibles que podem sentir en les ciutats no tenen res a veure amb la física. I encara menys amb l'esoterisme. Estan relacionades amb una de les disciplines més polítiques que hi ha: l'urbanisme. Es tracta de l'impuls que impedeix que els residents i visitants d'una determinada classe passin massa temps en una àrea reservada a un altre estrat social. Per dir-ho sense embuts: és el mecanisme que aïlla els rics en barris i instal·lacions de luxe i que, alhora, confina els pobres en espais separats, sense perill de barreja o contagi.
En les democràcies d'avui, als uns i als altres, se'ls reconeixen els mateixos drets i llibertats. S'han necessitat molts anys de lluita per arribar a aquesta situació. No obstant, en paral·lel tothom ha assumit que les diferències econòmiques són una altra cosa, raó per la qual les reivindicacions per combatre aquesta desigualtat es desenvolupen amb escassa convicció, tot i que, de vegades, són força sorolloses. Doncs bé, la plasmació més dura d'aquest extrem és la del ciment i el formigó, la dels gratacels i les avingudes.
