Disculpeu la frontalitat: odio el cap d'any. No és per cap trauma, ni tan sols una actitud a la contra. És simplement que, com tants altres imperatius del calendari, acaba resultant una disjuntiva més basada en el concepte de bucle que una decisió conscient. Arriben els dies previs a la celebració i ja et trobes amb allò d'haver de decidir què fas, si socialitzes la benvinguda del nou any o bé fas el que et demana el cos, que és quedar-te a casa mirant pel·lícules i menjant i bevent a un preu raonable.

La nit de cap d'any és un esdeveniment cíclic i impostat. Durant les hores prèvies, tot són prolegòmens absurds d'una seqüència que dura uns escassos segons. Corredisses per ser a lloc, la constatació que tothom ha portat ginebra i ningú la tònica, i converses sobre si treure o no el pinyol del raïm. També hi ha temps per als propòsits, aquesta consigna que caduca als pocs dies (hores?) de ser formulada i que es basa en la negació sistemàtica dels vicis adquirits, tractats per un breu període de temps com si no fossin inherents a la pròpia personalitat.

Passada la mitjanit, des de fa uns anys, la festa es torna una celebració de la virtualitat, perquè tots són missatges a parents i amics, trucades que desafien la saturació de la xarxa (una de les expressions més repetides de la nit: gairebé es diria que «saturació de la xarxa» és un convidat més) i pensaments furtius sobre aquells o aquelles amb qui passaries la nit, totes les nits, i no t'atreveixes a dir-ho en veu alta. El problema, doncs, són les hores de l'artifici, de la representació d'una manera de concebre el canvi d'any, perquè al capdavall aquest comença quan obres els ulls el dia 1, penses en els propòsits i prens consciència de la distància exacta que va de la pretensió al resultat. És en aquesta distància, i en la disponibilitat a recórrer-la, on hi ha el veritable cap d'any i, també, la veritable mesura d'un mateix. Recorreu-la, que teniu 364 dies per trencar el bucle.