Una vegada vaig escriure un article que no vaig publicar sobre el sentit de l'humor. Hi explicava que en segons quins àmbits va molt escàs i que ho veia clarament a les xarxes socials. Explicava que, en un grup de cuina del Facebook, un noi havia penjat una foto del seu gat siamès amb un text que deia: «Fantàstic! Ja fa tres quilos. Ens el menjarem diumenge per dinar, amb patatones». El grup en ple se li va tirar a sobre. Fins i tot van parlar de denúncies i de crueltat amb els animals. Vaig marxar de les xarxes, entre altres coses, per fenòmens com aquest, que et fan pensar que o bé anem tots molt despistats o bé que la gent és imbècil.
Veig la mateixa pèrdua de sentit de l'humor en aquest creixement personal o espiritualitat mal entesa que ens bombardeja per tot arreu. Em fa la sensació que els qui es passen de la ratlla i fan una reli?gió del poder del somriure, de la necessitat de sortir de la zona de confort i del no consumir aliments que ens intoxiquen, d'alguna manera el perden. O es queden amb un humor tan càndid que fa una mica de pena. Hi ha un humor, en canvi, que ens reconcilia amb l'existència, que neix d'una cosa com ara d'acord, les hem vist de tots colors i a vegades la vida és una mer?da però ei, estem aquí. Enten?dre que la vida a vegades és una mer?da i que no hi ha qui se n'escapi és el que et permet relativitzar i poder-te riure de tu mateix i de gairebé tot. Poder pensar això et treu un pes immens de sobre. Un excés de vida espiritual mal entesa fa que la vida sigui molt seriosa i molt important i així no es pot viure. Ni riure. Els ultraconscienciats -en el camp que sigui: medi ambient, igualtat, dret a l'habitatge, tan li fa- també s'han passat i el fenomen és el mateix: tot és tan important i tan seriós i tan pesat que no és compatible amb el sentit de l'humor. Els que es van enfadar per la broma del gat al forn eren gent tan hiperconscienciada amb el maltrac?ta?ment animal que no van poder tolerar una broma inofensiva. Perquè qualsevol persona que tingui dos dits de front entendrà que aquell noi, pobre, no tenia cap d'intenció de coure el gat amb patates.
Recupero ara aquest article perquè ahir van venir uns vells amics a dinar a casa i ho vaig veure clar. Mentre un devorava navalles l'altre li pregunta «però tu no eres vegetarià?»: «És l'avantatge de fer-se gran», contesta, «ara ja ho tinc fet i ja puc menjar marisc, i filets, i gluten, i llet...». Ens veia a tots asseguts al voltant de la taula, cadascú amb les seves ferides de guerra i els seus grans fracassos i les seves petites victòries que ja ens coneixem i tots tranquils, sense necessitar ser -ja- ultres de res. Aquest mateix amic una vegada, fa uns dos-cents anys, em va convidar a sopar a casa seva i vaig passar molta gana perquè era vegetarià i em va fer un pebrot escalivat i una amanida. Ahir no li vaig dir res però hi vaig pensar i també vaig pensar que bé que estem, i ja era hora, i passa'm les navalles, va, que tenen una pinta espectacular.
