Amb el cap d'un any, finim una etapa i fem balanç. Dividim i compartimentem el temps en còmodes porcions, per desar-lo en el calaix de la memòria. Un any bo, un any per oblidar, un any com tants altres. Un «annus horribilis», com tenen les monarquies, els polítics i els països. Com patim tots. Amb un altre any, tenim una altra oportunitat: de cercar noves fites, nous embolics, recordant aquells que no hi són i tant ens manquen. Si som fantasiosos, pensem en mil històries positives i noves barreres. Hi ha els tòpics, aprendre anglès, semblar un culturista aplicat, conèixer el país que tens guardat en el pou dels desitjos de viatger intrèpid, convertir-te en un marathon man d'aquests, que fa modern i fa salut.

Les cultures, les civilitzacions, s'han adaptat des de la nit dels temps a les estacions i el pas de les pluges i les calorades. El món a l'hivern sembla enfosquir, morir i renéixer a les primeres passes de la primavera, de la llum, del bon temps, dels primers brots de les plantes. Marquem el temps en base a la fred i l'inici del nou cicle de la vida. D'aquí neixen els ritus ancestrals: pregar al voltant d'una rotllana entre pedres sagrades, banyar-te en els instants que canvia l'any per deixar enrere tot allò dolent, amagar un desig en un paper per intentar que es compleixi. Hem sacralitzat la pedra, la natura que ens dóna la vida, i el pas del temps que ens fa poderosos i ens fa tan fràgils. Creure és una forma de perllongar-se en el temps, de tenir la tranquil·litat d'esperit d'aquell que pot perdurar en un altre plànol. El ritus i la superstició caminen de la mà, es confonen i es difonen. Dur roba interior vermella, dur quelcom daurat, segurament ens farà que la sort ens somrigui a l'inici de l'any. La sort somriu a qui creu en ella, i s'allunya de qui la rebutja.

Diu l'escriptor Octavio Paz, que esperar quelcom és viure per sempre en el rebedor de les il·lusions, sense estar mai a la teva casa ideal, mentre que fer, fer qualsevol cosa, lluitar per un somni, per una família, per sobreviure o per fer qualsevol altra cosa que desitgem i intentem, és fer realitat allò que somien. Segurament esperar, anhelar quelcom està bé, però el verb fer implica voler fer realitat tot o una part d'allò que desitgem. Que esperem menys coses, i fem realitat moltes més, lectors imaginaris i reals, amics de les paraules i les històries que es fan i es desfan. Bon any.