Amb el seu estrany llenguatge ple d'el·lipsis, l'encara president Mariano Rajoy acaba de proposar un Govern encara més ample i gruixut que el de la Grosse Koalition dirigida per Angela Merkel a Alemanya. Si allà són dos els partits que la formen -el democristià i el socialdemòcrata-, en el cas d'Espanya s'arribaria al tercet, amb l'afegiment de Ciutadans als tradicionals PP i PSOE.
En principi serà que no; però aquest és un singular país on mai se sap com acabaran les coses. Si estem fent tot el que diu Alemanya des dels últims anys de Zapatero fins avui, no hi ha raons d'especial pes per pensar que no li imitem també el curiós bipartit d'adversaris que governa a Berlín des de fa una dècada.
El problema que ara planteja aquí l'impossible resultat de les últimes eleccions és molt similar al que es va presentar l'any 2005 als polítics alemanys.
Ni l'aliança d'esquerres, amb els seus 273 diputats, ni la de dretes, amb els seus 287, permetia les tradicionals majories governamentals basades en la divisió entre babord i estribord. L'original solució va consistir en un pacte del partit conservador i el socialdemòcrata, habitualment rivals, per evitar la repetició dels comicis. Empassant-se molts gripaus, els adversaris van elaborar un programa comú, a més de repartir-se a mitges els ministeris sota la presidència de Merkel.
Es va témer llavors que aquesta unió dels contraris acabés per afavorir els partits antisistema; però i ara. La Grosse Koalition va funcionar de manera prou raonable perquè l'experiment es repetís després de les eleccions de l'any 2013. I aquí segueix en exercici el maxigovern social-cristià-demòcrata dirigit per Merkel, que a més de manar al seu país dicta les normes a seguir a la resta d'Europa (excepte al Regne Unit, que els anglesos sempre van per lliure).
No ha de sorprendre la llarga durada d'aquesta fórmula si es té en compte que les diferències entre socialdemòcrates i conservadors a Europa són d'ordre més aviat anecdòtic. Bé ho saben els britànics que, després de l'experiència de la conservadora Margaret Thatcher, van triar el laborista Tony Blair, gairebé tan thatcherià com ella.
Fins i tot els partits emergents a Espanya han percebut la similitud que, en essència, caracteritza els dos grans partits quan -per ferir-los- els agrupen sota la sigla única del PPSOE. Hi ha, en efecte, una línia de continuïtat que fa confluir per la part del centre les dues principals formacions del centre-esquerra i el centre-dreta. Aquí i a Alemanya.
Igual que va succeir a Berlín fa una dècada, els resultats de les eleccions afavoreixen una Grosse Koalition a la qual ja s'ha apuntat el candidat Mariano Rajoy. Els socialistes no estan per la feina, llevat de Felipe González i algun o altre dirigent de la vella escola que en el seu dia van exercir de socialdemòcrates a l'Alemanya i saben tant per vells com per diables.
Poc futur sembla tenir una Gran Coalició a l'Espanya que segueix plantejant el binomi esquerra-dreta en termes transcendentals i gairebé fratricides, com si encara visquéssim als anys trenta del passat segle.
La qüestió paradoxal és que, volent-ho o no, estiguem governats ja per una Grosse Koalition sota el comandament de Merkel.
