El sistema parlamentari, amb segles d'història a l'esquena, llangueix i perd la seva essència amb el transcurs del temps. En teoria, aquest model situa la Cambra Legislativa en el primer pla del protagonisme polític. Als seus membres els correspon elegir i controlar el Govern, dictar les lleis i representar al poble. Unes funcions de tanta importància l'han convertit en el Poder per excel·lència de les democràcies occidentals. No obstant això, fa molt que la seva veritable naturalesa s'ha perdut pel camí i a dia d'avui no deixa de ser una mera aparença de cara a la galeria. Un recent exemple de l'escassa importància dels Parlaments en l'actualitat ha tingut lloc la nit del passat 20 de desembre, quan els partits que van concórrer a les Eleccions Generals a Espanya parlaven exclusivament de com formar Govern i de qui seria el futur president de la Nació. Per a ell ells, això era (això és) la qüestió veritablement rellevant.

Aquesta pèrdua d'influència de les assemblees legislatives en favor dels Execu?tius és un fenomen que està succeint a nivell internacional, cosa que suposa una important distorsió de les bases i dels principis elementals del sistema d'organització política. No obstant això, al nostre país s'evidencia molt especialment. A poc a poc, les prerrogatives dels diputats i dels senadors s'han anat traslladant al Consell de Ministres, circumstància que, unida a un règim electoral caduc i a unes pràctiques fraudulentes, ha convertit els Parlaments en una mera ombra del que eren. Ara, el més habitual (i no l'excepcional) és que el Govern legisli a través de Decrets Lleis i de decrets legislatius. Es considera normal (i així s'accepta) que els electors, en dipositar el seu vot, pensin que estan triant el President del seu país però no tinguin ni idea de qui encapçala la llista per la seva circumscripció en la papereta que han introduït a l'urna. I, el que és pitjor, els cridats a ocupar un escó han cedit sense cap resistència la dignitat de la seva funció, transformant-se en peces submises i obedients d'una maquinària al servei del partit al qual pertanyen. Tant els diputats com els senadors es limiten a complir ordres i a votar com autòmats, de forma mecànica, lliurats a les seves respectives organitzacions en comptes dels ciutadans que els han atorgat la seva confiança.

En altres parts del món no passa el mateix. Hi ha sistemes ben diferents. Sense anar més lluny, als Estats Units d'Amèrica Barack Obama no té garantit el vot favorable a les seves propostes per part dels membres del Partit Demòcrata. Allà ha calat profundament la idea que cada congressista i cada senador es deuen abans als seus votants que a les seves sigles. És indubtable que l'estabilitat governamental és un valor que cal tenir molt en compte. No obstant això, no és l'únic. I tampoc s'ha de confondre aquesta estabilitat amb una tranquil·litat per governar derivada de comptar amb un Parlament dòcil i controlat. Potser ja ha arribat el moment d'impulsar polítiques i propostes per part dels grups parlamentaris, i que no siguin tan sols els projectes del Govern els que decideixin l'esdevenir de la nostra societat.

No és la primera vegada que un Executiu a Espanya no gaudirà de majoria absoluta per governar, però el fet que Congrés i Senat reprenguin seriosament les vies del debat i de la negociació no ha de suposar cap fallida dels principis bàsics del nostre constitucionalisme. Potser, i només potser, es podrà transformar aquest suposat problema derivat del resultat electoral en una oportunitat per revitalitzar el nostre actual model, que fa molt de temps que mostra uns preocupants símptomes d'atròfia.

Bé és cert que, per aconse?guir revertir aquesta situació i convertir la fragmentació parlamentària en una opció real d'enfortiment del sistema democràtic, calen homes i dones amb visió d'Estat, formació adequada i capacitat necessària per combinar el rigor i la generositat. Parafrasejant Winston Churchill, no necessitem polítics que pensin en les pròximes eleccions, sinó estadistes que pensin en les pròximes generacions, que transcendeixin l'interès partidista i que s'uneixin en nom del bé general de la nació. Per més benintencionat que soni, no deixa de ser cert. Tant de bo els recents resultats electorals serveixin per retornar al nostre Parlament la rellevància que es mereix i la posició que li correspon, que no és altra que la de centre de gravetat d'un sistema en el qual l'assemblea representativa del poble ha de prevaler.