El missatge de Nadal del Rei Felip VI va durar menys d'un quart d'hora, com si els quinze minuts de fama que ens pertoquen a cada bípede ja els tingués amortitzats. Se'l notava distès i enraonat tot i la feixuga responsabilitat de fer de teloner d'en Raphael, i el to general era com el del pare comprensiu que apropa la cadira al sofà on hi ha asseguda mitja Espanya i sense retrets ni frases amb segones, alliçona sobre el camí de la rectitud, amb expressions moderadament ambigües que aquí es van interpretar com el final del procés independentista i allà com la invitació a un pacte entre el PP i el PSOE. Tota l'estona vaig sentir enveja de qui ha decidit seguir la professió i l'exemple del seu pare. El meu no se'n va sortir.

El lloc triat per a la retransmissió va ser a cal besavi, qui també va ser escollit democràticament, per estricte sufragi familiar. Segles i segles d'història diu que allotgen les parets del palau, exactament tres segles i mig perquè les restes romanes i àrabs que se suposen al subsòl no s'han excavat mai. El Rei va afegir que el Palacio Real també és casa nostra. Amb tres mil quatre-centes divuit habitacions i tal i com està el mercat de lloguer en pisos compartits, la veritat és que ens faria un gran favor. El drama és que probablement el suggeriment és per visitar-lo satisfent l'import de l'entrada, igual que ens passarà a Girona amb el museu de la Casa Pastors, amb una història de més de dos mil·lennis, que tot i que l'hem finançat amb el que ens han cobrat de més en el rebut de l'aigua, quan vulguem treure-hi el nas per veure com ha quedat ens faran gratar la butxaca un altre cop.

El Rei va insistir que havíem d'anar tots junts però no com a la cançó de la Paloma San Basilio, bona amiga del seu pare, perquè ella ens animava a creuar els semàfors en vermell i pujar a l'autobús sense pagar i en canvi el monarca ens comminava a complir les lleis que, de fet, són les que justifiquen el seu càrrec, com faria qualsevol professional que disposés del mateix espai per defensar la seva ocupació.

Seduïts pel seu discurs i orfes com estem de president, la temptació seria convidar-lo a passar uns dies a Barcelona, per posar-hi ordre i jurar quatre lleis, com ja feien els seus predecessors llunyans, però tal i com està el pati primer hauríem de convocar una assemblea, per exemple a Igualada, pel que pugui ser, i amb una pregunta d'acord amb els usos estrambòtics que ens proposen per al llenguatge: Voleu que la reina de totes les catalanes visiti la Parlamenta?