Ahir va fer vuit dies que els 3.000 inscrits i escreix a l'Assemblea de la CUP de Sabadell van fer el mateix, ves per on, que els barons del PSOE reunits a Madrid: temptejar de no fracturar-se. Per a cap d'ells la ciutadania no va dir res el 27-S (sols va donar 10 escons a la CUP) ni el 20-D (cal comptar amb la perifèria catalana i basca). La CUP, llesta, sense permetre preguntes dels periodistes, ens va voler fer empassar allò de l'empat tècnic a 1.515 vots entre Mas i març. Convocaven Secretariat per al 28 (dia dels Innocents) i Consell per abans-d'ahir, que, després, va ser per ahir. I volien que tots ens maméssim el dit! A hores d'ara, vostès potser ja saben si la setantena de consellers ahir van deixar la política catalana en stand by, ara que calia aprofitar que ho estava el govern central, o no. I dic "potser" perquè, suposant que JxSí no faci un cop de puny sobre la taula, hi ha temps fins al dia 9 a la nit per anar fent la Puta i la Ramoneta de tota la terra que han cremat. A hores d'ara ja no m'estranyaria res.

Servidor, comprenguin-me, ja en té prou. Escric, doncs, sense saber què va passar ahir. Però els donaré pistes per entendre'n l'entrellat. Encara em repica al cervell el manifest cupaire del passat 21 emplaçant JxSí a una nova oferta que inclogués una presidència alternativa. Amb els resultats a Catalunya del 20-D, la CUP esgrimia el "viratge dels votants independentistes cap a l'esquerra". (Considerava bo que ERC hagués passat de 3 escons a 6, sense comptar que aquests escons els havia perdut el PSC-PSOE en passar de 14 a 8.) I, sense gaire rigor, identificava Democràcia i Llibertat com "la fórmula amb què CDC ha concorregut a les eleccions" (sense recordar que no hi ha univocitat entre els 16 diputats de CiU del 2011 i els 8 d'ara, quan 6 eren d'Unió.) En el seu anhel de fer "irreversible" (!) la construcció de la República catalana, emplaçava En Comú Podem i els seus companys de Catalunya Sí Que es Pot "a sumar-se al pro?cés constituent cap a la República". Amb quin poder de seducció? Cap. S'encallaren on l'esquerra s'ha encallat sempre a l'hora de triar la primacia entre República catalana i revolució.

D'acord: el document "Proposta d'acord cap a la independència" de JxSí del dimarts 22, en resposta al document cupaire "Fil a l'agulla", malgrat alguns punts importants -presidència coral, 270 M€ els diners necessaris en el pla de xoc contra la pobresa infantil, la pobresa energètica, emergència habitacional et caetera, per no esmentar les moratòries per al Barcelona World o Aigües Ter-Llobregat-, era un refregit. Els dos sectors de la CUP, Endavant-SAN (Organització Socialista d'Alliberament Nacional), on caldria ubicar Anna Gabriel, i Poble Lliure, hereva del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), on hi hauria Albert Botran, autor dels llibres Pensar històricament els Països Catalans i Unitat popular: la construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres, van piular abans d'hora i el que va passar a Saba?dell es veia a venir. Ara: voler emmascarar el perill d'escissió és fer l'estruç. Se n'ha adonat tothom. I que a la CUP hi ha manaires que endeguen les coses com volen, també. Recordar ara les declaracions d'Antonio Baños (independent), quan assegurava que si no hi havia pacte entre JxSí i la CUP, ho consideraria un fracàs, seria balder. La CUP semblava conscient dels resultats electorals. "Les forces del règim continuen tenint un pes molt important dins el Congrés espanyol" i per això calia "fer irreversible la construcció de la República catalana", deia el seu document. El seu caparrut capteniment no l'entrebancava?

Els resultats del 20-D són els que són. Un Senat amb majoria del PP pot aturar qualsevol llei de reforma. Unes Corts amb 123 escons del PP suposen més d'un terç (117), amb la qual cosa el PP pot bloquejar tot el que li passi pel cap o per un altre lloc. Sense fer-nos trampes al solitari, a Catalunya l'independentisme no suma: 9 d'ERC i 8 de DL fan 17 contra els 18 contraris (8 del PSC-PSOE, 5 de C's i 5 del PP). En canvi el "dret a decidir" (la pantalla anterior), si sumem als 17 d'abans amb els 12 d'En Co?mú Podem, liderada per Domènech, fan 29, un resultat espectacular.

I a la resta d'Espanya? En un país sense cultura de pacte, segons la premsa, els resultats de la jornada electoral a la pell de brau deixaven l'Estat poc menys que ingovernable. Per això la baixada de les borses i la pujada de la prima de risc el passat 21. Però, tot s'estabilitzà i més que ho farà. Al meu enten?dre -vaig viure a la Itàlia del pentapartit!- podria ser una gran oportunitat. Els líders po?lítics van fer un discurs vell. De què va servir a Sánchez ser prudent la nit electoral si ara els barons li mouen la cadira perquè no pacti amb Podem, perquè es va avenir a fer un referèndum a Catalunya? De què serveix a Mas parlant d'obertura de portes i finestres, si encara no s'han vist amb Iglesias? Agradi o no, darrere la impossibilitat de pactar, rau Catalunya. Demanin-ho a Aznar, Rivera i Susana Díaz. (Davant del "dret a decidir" se'ls nota mala consciència: saben el tracte sonat als catalans; ens han tractat tan malament, que si ens deixessin triar -pensen ells-, fugiríem corrents!) La Díaz no ha llegit mai els principis socialistes de Solesnes que admetien el dret a l'autodeterminació de les nacions hispàniques. És de mals polítics parlar quan no toca o fer-ho més del compte. El passat 20-D el final del bipartidisme estava cantat. Els 123 escons del PP suposen 3,5 milions de vots menys (en tenia 186, d'escons); els 90 del PSOE, 1,5 milions menys de votants (en tenia 110). C's va punxar (40 escons) -la seva negativa al pacte fiscal basc va fer pujar el PNB de 5 a 6- i qui va fer un esprint final fou Podem (69 escons), amb victòria a Catalunya, com hem vist, i a Euskadi (on els 5 escons de Podem anaren a costa d'HB Bildu, que passà de 7 a 2). Però no ens enganyem: allà s'arrengleren els 5 escons de Podem juntament amb els dels no nacionalistes, 3 per als socialistes i 2 per als populars (9). És a dir, sumen PNB i HB-Bildu (6+2) enfrontats als 9 dels no nacionalistes. (Una simple constatació: si Podem hagués sumat amb els comunistes d'IU-UP -reduït d'11 escons a 2-, hi haurien guanyat tots i força.

No ens enganyem: Podem, que vol el referèn?dum català sense que se sàpiga com el podrà fer com adduïa Junqueras la nit electoral, el vol, el referèndum, perquè els catalans el perdem i tornem cap-cots a la pleta d'Espanya. No ens enganyem! I per això s'equivoquen barons i baronesses del PSOE, als quals els fa fàstic pactar amb Podem, quan volen exactament el mateix. Que Catalunya no remeni la cua i, cuabaixa, faci part d'Espanya! La gent ha votat el que ha votat i els bons polítics saben passar els resultats per l'alambí dels pactes. Aquests dies, Sánchez segur que ha sofert totes les pressions possibles de mandataris europeus i del món mundial perquè investeixi Rajoy des de la gran coalició PP-PSOE. Però seria un escàndol! I sols hi ha dues majories possibles: la de dretes i la d'esquerres. Per fer majoria de dretes, a la suma de PP i C's (163), mancarien 13 diputats; caldria sumar-hi bascos (6), canaris (1) i algú de Catalunya. Ni ERC ni DL estarà per la labor. Els en manquen 6. Aquest camí, doncs, porta a un atzucac. A la suma d'esquerres, cal comptar-hi PSOE i Podem (159): manquen 27 diputats. Sumant els 17 catalans als 6 bascos, mancarien 4 escons. EH-Bildu, IU-UP i els canaris sumen 5. Som a l'esquerra. No seria difícil pactar un programa conjunt. Ni caldria fer cap pentapartit entre PSOE, Podem, ERC, DL i PNB. Bascos i catalans podrien arribar a un programa amb PSOE i Podem a partir del referèndum a Catalunya (per quedar-nos a Espanya, és clar; després... veuríem què passaria.) Seria mefistofèlic repetir el cas de Portugal: investir la dreta i, una setmana després, fer-li una moció de censura per posar-se a governar el centreesquerra. A veure si ens entenem: Els ciutadans hispànics han volgut que els perifèrics tinguem alguna cosa a dir. I el PP, el PSOE i... la CUP, in albis. Quousque tandem abutere, politici, patientia nostra?