Els catalans som tan trempats que cada dia vivim situacions històriques. Estem atrapats a dins d'un no parar de fites col·lectives, successos espaterrants i moments irrepetibles. M'estranya que els hereus de Michael Ende, l'autor de La història interminable, encara no ens hagin denunciat per plagi. Perquè al nostre país, cada cinc o sis segons, hi esclata un fet històric.

A hores d'ara, l'últim fet historiable és que els 72 diputats sobiranistes han estat incapaços d'arribar a un acord. És veritat que, en el tram final d'aquest sainet, la CUP ha preferit que tot continuï com abans del 27-S -o, probablement, que encara empitjori. Però tots els grups participants en les negociacions són responsables d'aquest fracàs.

Quan molts ens pensàvem que això de fer la puta i la Ramoneta s'havia acabat per sempre, la criatura s'ha mostrat més viva que mai durant aquests tres mesos; fins i tot els cupai?res han brandat, amb orgull, aquest llast tan característic de la vella política. Això sí: entre tots han liquidat de ple l'etapa del peix al cove. Ja no tenim ni peix, ni cove. I el futur parlament en serà la millor demostració. Quan comparem la seva composició amb la de l'actual, el terra del país es convertirà en una catifa de cares avergonyides.

Refer la il·lusió de la parròquia sobiranista en dos mesos sembla poc creïble; sobretot, quan ha quedat en dubte la credibilitat de molts portaveus del procés. Un núvol glaçat d'escepticisme, decepció i menfotisme s'escampa pels carrers que la gent havia omplert d'alegria els onzes de setembre. Remuntar aquesta baixada de temperatura emocional no serà gens fàcil.