El mateix dia que el Consell Polític de la CUP va prendre la decisió de no facilitar la formació del nou Govern de la Generalitat, si l'encapçalava l'Artur Mas, actual president en funcions, es varen produir en els diferents mitjans de comunicació, una allau de tertúlies i entrevistes.

Vaig tenir l'ocasió de seguir la de TV8 i entre les qüestions que es van dirimir, n'hi va haver una que em va cridar especialment l'atenció. Va ser la tertuliana que semblava més propera als postulats de la CUP quan va dir, més o menys això: «De totes maneres la CUP amb les múltiples consultes a les seves bases, ens han donat una lliçó de democràcia». Evidentment, els altres tertulians varen arronsar el nas en senyal de disconformitat, tot manifestant que no admetien lliçons de democràcia de ningú, expressant-se així: «Venim de molt lluny, defensant la democràcia i no acceptem lliçons morals sobre el què i el com de la democràcia».

Sobre la taula, va quedar per debatre el que per a mi, és el nus de la qüestió: «Democràcia representativa o democràcia directa». Sembla que la CUP, tot i que estem en un marc legal per on transcorre la demo?crà?cia representativa, aposten per la demo?crà?cia directa, vista la metodologia que han desenvolupat per prendre les seves decisions.

És cert que els polítics sorgits de l'actual democràcia representativa, han desfigurat els continguts de «democràcia i representació» i s'han allunyat dels seus representats. És cert que aquest allunyament de les necessitats del poble i del control popular, ha possibilitat la corrupció, amb el corresponent desencantament social de la política. En aquest sentit, la CUP aporta un doll d'aigua fresca. Aigua que brolla de la font il·lustrada de Jean-Jacques Rosseau, quan diu en el «Contracte Social»: «La sobirania, no pot ser representada».

Si realment és així, em pregunto: Hem de passar d'una democràcia representativa a una democràcia directa? Crec que no. La praxi democràtica dels darrers segles, ens fan veure que cal una fidel execució de la democràcia representativa, però també ampliar els processos socials de democràcia directa.

En la democràcia representativa ha de quedar molt clar el «com» i «que» representen. Referent al «com» pot ser per «com a delegat» o com a «fiduciari».

Si és «delegat», és simplement un portaveu. Un «corre vés i digues-li». Actua d'acord amb «un mandat imperatiu» de la classe o el grup que l'ha votat, per tant el seu «mandat», no és l'interès general, sinó el que convé al grup o classe social que l'ha votat que en tot moment pot revocar el seu comandament. El mandat imperatiu és propi del pensament polític marxista. És sabut que fou Marx qui va donar particular importància al fet que la Comuna de París estigués regida per consellers municipals, elegits per sufragi universal, revocables en qualsevol moment.

Aquest principi va ser pres per Lenin, començant per «L'Estat de la revolució» que després va ser normatiu per diferents Constitucions soviètiques. L'article 15 de la Constitució soviètica diu: El diputat té l'obligació d'informar els electors sobre la seva activitat i la dels soviets. El diputat que no sigui digne de la confiança dels electors pot ser destituït del seu càrrec en qualsevol moment per decisió de la majoria d'electors i d'acord amb la llei». Aquest principi va ser transmès a la major part de les constitucions de les democràcies populars.

En canvi la majoria de les constitucions de les democràcies occidentals, com per exemple la italiana, que en el seu article 67 diu: «Cada membre del Parlament representa la nació i exerceix les seves funcions sense obligació de mandat».

L'aposta de la Constitució espanyola i en conseqüència del nostre Estatut, és per la representació fiduciària, sense «mandat impe?ratiu». El representat fiduciari, una vegada té l'acte de parlamentari, no representa el grup o classe que l'ha votat, sinó a tots els ciutadans. No pot ser destituït pel partit perquè representa els interessos generals del ciutadà. Aquesta és la gran diferència. Els parlamentaris «delegats» representen i depenen del seu grup i els «fiduciaris» de l'interès general dels ciutadans.

Els membres de la CUP, formalment estan en una demo?crà?cia representativa, però realment actuen com en una democràcia directa. Aquesta ambivalència ha portat confusió. Ha costat esbrinar que els seus parlamentaris actuaven com a «delegats» dels interessos de grup i no com a «fiduciaris» que vetllen pel bé comú dels ciutadans d'un territori.

La CUP, és més demòcrata?

Si actués en un país petit, com les antigues ciutats gregues, possiblement fora millor una democràcia directa que una de representativa. Però en un país gran i complex, amb múltiples necessitats i interessos dels seus ciutadans, està vist que el seu mètode és inoperant. Els seus habitants veurien minvades les seves activitats habituals en ser cridats permanentment a la consulta de temes diversos i a voltes molt complexos. Per aquesta raó, les democràcies occidentals, aposten per la democràcia representativa, que vetlla per l'interès general i prohibeix el «mandat imperatiu» d'una determinada classe o grup.

Des d'aquesta perspectiva, podem formular les preguntes: La representació «delegada» de les CUP, que han obeït el «mandat imperatiu», imposat en l'assemblea del seus militants, té cabuda en el marc d'una democràcia participativa que prohibeix expressament tot «mandat imperatiu»? És més demòcrata la CUP, immersa en la democràcia directa? Teòricament podria ser. Tanmateix, la praxi de representació «delegada», no és viable en les democràcies occidentals i em queda el dubte de si és o no és legal. Qui en sàpiga més que ens ho expliqui!