Som d'un país tan espectacular que critiquem qui compleix les seves promeses electorals i donem suport a qui se n'oblida, i, a més, fot mà a la caixa. Un país tan honrat i coherent que els diputats dimiteixen perquè el seu partit no fa el contrari del que ells personalment han promès cada dia -matí, tarda i nit- que faria. Quin valor moral s'invoca per sobre de la coherència i l'honestedat? La conveniència, anomenant-la realisme polític? És font de legitimitat i d'elogi, en canvi, arrapar-se a la poltrona i fer com la mainada que, si no juga de davanter, amenaça d'emportar-se la pilota.

La realitat, però, és tossuda. Aquest viacrucis, en format sainet, que vivim és així perquè el 27-S l'independentisme, contra el que proclamen, tingué un suport insuficient. La majoria no els va votar. I el fet que el moviment nacional l'encapçali la dreta del Palau de la Música, del 3% i dels Pujol, disminueix més els suports. Si a darrera hora hi ha president i govern, seran dèbils i a la baixa. La desconfiança entre els socis i l'escepticisme ciutadà han fet milles i res els serà fàcil en cap cas. Malgrat tenir tant poder com tenen, cada dia la via rupturista té menys suport social.

S'equivocaria, però, qui pensés que el conflicte català amb l'Estat va llanguint. Fracassen els gestors perquè han errat en estratègia i objectius, però les conviccions estan arrelades i es manifesten de maneres diverses, fruit del moment i de la credibilitat de qui fa les propostes. Hi ha una majoria social amplíssima que vol el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, que vol una proposta satisfactòria a aquest desig i al que implica. Alguns no sentim urgència per afrontar aquest tema, però la majoria dels catalans sí la senten i cal atendre-la. La qüestió catalana o és a l'agenda del proper govern d'Espanya com a prioritat o serà una gangrena per a l'Estat.