En els àmbits polítics del comunisme més estalinista hi ha?via una expressió molt usada contra els dissidents, se'ls deia: fes-te l'autocrítica! Era l'avantsala del que passaria després, se'ls criticava de manera ferotge, se'ls expulsava i molt sovint acabaven al gulag. Exemple extrem del que diem són els judicis de Praga de novembre de 195,2 on el secretari general del Partit i tretze dirigents més van ser acusats de conspiració. En aquells països la gent se'n fotia i considerava dissident el que «segueix recte quan el partit gira a la dreta o a l'esquerra».
Ara, a Catalunya hem superat tots els antecedents. L'acord Junts pel sí/CUP passarà als annals de la història com el que mai s'ha de fer: «La CUP-CC assumeix que la defensa en els termes polítics del procés tal com l'entén la CUP-CC pot haver posat en risc l'embranzida i el vot majoritari de la població i l'electorat a favor del procés cap a la independència, en una negociació que ha desgastat ambdues parts i la base social i popular de l'independentisme. Cal reconèixer errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí, sobretot en tot allò relatiu a la voluntat inequívoca d'avançar en el procés d'independència i en el procés constituent...» Homeeeee! M'agradaria saber quines són les llumeneres que l'han signat. Significa una desautorització total a la CUP. Però en aquest cas l'autocrítica no ve de l'interior de la CUP, els la fa CDC! Crec que hi ha una pulsió devoradora dels propis dirigents de la CUP. Transmeten a la societat la idea que no es refien d'ells mateixos, potser pensen que és millor «equivocar-se en el partit que encertar fora d'ell». John Kenneth Galbraith deia en les seves memòries que en la política es pot negociar tot excepte els amics. La CUP ha negociat els seus, pensant potser que l'important és una assemblea despersonalitzada. Tan estúpid i fonamentalista és creure que la història la fan els reis i els líders, com pensar que la història la fan les masses populars sense que mai hi tingui res a veure l'acció i la intel·ligència de les dones i dels homes que hi participen. El PSUC mai no hauria firmat una declaració com aquesta. El resultat és que han cremat 4 dels 10 diputats. Acabaran tots malalts somatitzant els conflictes. Les organitzacions han de defensar el seu orgull i els seus líders. Com si no defensaran el poble, el país?
Quan sento algú dient: farem una cosa que no ha fet ningú, m'esgarrifo i penso, si no ho ha fet mai ningú deu ser per alguna raó. Els catalans ens entestem un cop i un altre a fer el que ningú mai no fa. Així no ens anirà mai bé. Els mitjans prefiguren el fi. Reivindico l'elegància i la poesia en la política si es vol avançar cap a futurs que, encara que sabem que seran sempre imperfectes, il·luminin d'alegria els ulls de la ciutadania.
