Que partits com el PSOE i el PP s'hagin compromès a facilitar que Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana puguin tenir grups propis al Congrés i al Senat tot i que les dues últimes formacions no arribin ni al nombre de diputats mínim (15) ni assoleixin el percentatge de vot requerit el 20-D (15%), pot constituir una simple anècdota; o un símptoma que hi ha moviments, sense massa llum ni massa taquígrafs, per facilitar una hipotètica investidura d'un dels dos candidats amb possibilitats: Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Moviments en els quals també participen Podem i Ciutadans, per molt que ho neguin tres vegades, si convé, com fa dos mil·lenis va fer l'apòstol Pere amb Jesucrist.

L'entrada a escena del president Carles Puigdemont com a protagonista inesperat, la conseqüència més sonada del pacte entre Junts pel Sí i la CUP, posa contra la paret la política espanyola, que no es pot permetre, ara que la tan criticada Catalunya, per inestable, té Govern i qui el lidera, anar a noves eleccions al març. Podria ser ben plausible que en un hipotètic escenari electoral immediat l'efecte Puigdemont proveís millors resultats electorals als convergents que reforcessin de retruc el procés, que sembla que pren un altre caire amb l'exalcalde de Girona al timó. I podria ser que Podem pugés, i podria ser, també, que PP,?PSOE i els Ciutadans d'Albert Rivera es posessin molt nerviosos davant d'una expectativa electoral altament incerta.

Fa la impressió, i això no és fútil, que l'impredictible procés ha esdevingut més estable, amb tots els matisos que s'hi vulguin posar. Puigdemont serà tot el «Rebel, Rebel» que vulgui The Economist, però ara el problema el tenen a Madrid; ja tornarà cap a aquí més endavant, com un bumerang, quan vagin vencent els terminis de l'odissea cap a Ítaca, però ara el tenen a la carrera de San Jerónimo. Si no són capaços d'investir president, faran el ridícul i, al nou president, més home.