Just l'endemà d'acabar-se el Fòrum Econòmic Mundial de Davos (el dels rics), que des de 1998 impulsà reactivament el Fòrum Social Mundial amb el lema "Un altre món és possible" (el dels pobres), fa cosa de quinze dies començava a l'església de l'Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona, seguit per més de dos centenars i mig de persones d'arreu de Catalunya, el IV Fòrum Català de Teologia i Alliberament (FCTiA) sota el lema "Contra les fractures, diàleg i acollida". En la crida d'enguany es deia que si el 2010 es va poder denunciar que un 10% de persones acumulés una quantitat de riquesa igual a la del 90% de persones del planeta, enguany es podia dir que és l'1% que acumula la riquesa del 99% restant. A Catalunya hi ha 2,2 milions de persones en situació de pobresa, 300.000 aturats sense cap prestació, 320.000 famílies que no poden pagar els subministraments de gas, llum i aigua, 300.000 nens i nenes per sota del llindar de pobresa, milers de joves sense feina... Però hem pagat sumes astronòmiques per al rescat dels bancs.

Les xifres sempre són fredes; es tractava de desemmascarar allò que hipòcritament ens solem amagar les societats benestants. Es tractava de visibilitzar els problemes de la pobresa real existent, sense fragmentar-la en diferents sectors de la població (avis, mares solteres, immigrants, desnonats, llistes d'esperaÉ), perquè la pobresa és una de sola: una majoria social que s'està empobrint per obra i gràcia d'uns privilegiats que originen tot de sectors vulnerables (nens, avis, desocupats, refugiats víctimes de la fam o les guerres...). Les solucions fragmentades -malauradament, necessàries- esdevenen només remeis pal·liatius. Cal una resposta global. I en aquesta "resposta global" caldria incloure-hi la denúncia a les administracions que, en comptes de protegir els ciutadans, prefereixen incrementar la despesa militar, rescatar bancs, encendre l'Orient per seguir el negoci de les energies fòssils o paralitzar al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular com la de la renda mínima. Unes administracions que converteixen les primaveres àrabs en desgoverns, el Mediterrani en un cementiri i que blinden Europa amb filats de pues o concertines en comptes d'acollir immigrants i refugiats que fugen de situacions extremes.

Aquest IV FCTiA, del qual els grans mitjans no han dit res, s'organitzà a partir de tres eixos -fractures, diàleg i acollida- exposats en taules rodones moderades per figures dels mass-media. Així, el dissabte, al matí Gemma Nierga moderà una taula on participaren Sandra Pardo del col·lectiu Sant Adrià i de la fundació Pare Manel, experta en immigració, sociòloga i educadora, Esther Borrego, de l'associació "Vincles", dedicada a la gent sense sostre, i Merche Rodríguez de la Cooperativa anarquista Gregal, que es responsabilitza d'un menjador social al Besòs. Si la primera denuncià les lleis que segreguen els estrangers malgrat la necessitat de "col·locar l'esperança en el dia a dia", Borrego, convençuda que "ningú és al carrer perquè vol", explicà que amb cinc anys s'ha passat del 5% a l'11% de persones que viuen en l'extrema pobresa, que tenim 2.799 persones sense llar a Barcelona, amb una espe?rança de vida de 58 anys (de les quals 600 dormen al carrer). Rodríguez ens explicà com 400 persones mengen cada dia en l'espai de 100 m2 que fa el menjador social (de les quals en repeteixen diàriament 180) i denuncià l'acaparament de menjar de certes institucions eclesials i els privilegis de certs organismes com el Banc dels Aliments.

La segona taula del dissabte a la tarda, moderada per Antoni Bassas, la componien Mohaned Halhoul, del Consell Islàmic Cultural de Catalunya, David Karvala, d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme i Guillem Talens, representant de l'administració municipal barcelonina com a responsable de l'Espai Avinyó. En la tercera, del diumenge al matí, moderada per Carles Solà, a més de Xavier Alonso, de la Direcció general per a la immigració, hi participaren Manuel Andreu, de la Xara de Suport dels Assentaments del Poble Nou, Montse Milà, de l'Assembla solidària contra els desnonats, i Josef Arma, immigrat de color, que ens explicà com funcionava a Sant Andreu la seva cooperativa de ferralla, que els havia permès obtenir papers.

És impossible explicar en aquest breu espai el reguitzell de conclusions que es van llegir el diumenge, abans del dinar de comiat. Malgrat la humilitat del Fòrum, les iniciatives d'acollida dels més vulnerables originats per les fractures socioeconòmiques -atenció als presos, acompanyament als immigrants, marginats, desnonats i sense sostre, recollida solidària d'aliments, etc.-, constituïen un ferm senyal d'esperança. Les noves formes d'economia social i cooperativa, les propostes de la banca ètica i de noves formes de producció i distribució d'energia, esdevingueren afortunadament un símptoma d'una una societat que comença a reaccionar. I no podia ser altrament. El Fòrum sobre Desigualtat, Atur i Pobresa celebrat el passat abril a Barcelona, oferia unes xifres del tot escandaloses. Al món, avui, 62 persones posseeixen la mateixa riquesa que 3.500 M, la meitat de la humanitat. Fa vuit anys eren 600; en fa sis, 388; l'any passat, 80. La crisi ha servit per concentrar la riquesa en poques mans. En últims cinc anys els ingressos dels més rics s'han incrementat en un 44% i els dels 3.500 M s'han reduït en un 41%. Es calcula que als paradisos fiscals s'amaguen 14 bilions de dòlars. Fa vuit anys eren menys de la meitat, xifra suficient per acabar amb la pobresa en el món. Davos no hi té res a dir?

Segons el mateix informe, Espanya és el segon país de la UE on ha crescut més la distància social (14 vegades més que a Grècia): 2,3 milions de persones tenen tant com la resta, 42 milions, i més en concret, només 20 persones tenen 115 mil M d'euros. igual que 15 milions de persones, el 40 % de la població més pobra. Des de fa només dos anys, el patrimoni d'aquells 20 rics ha augmentat un 15% i el patrimoni dels 15 milions de la cua, ha disminuït també en un 15%. L'evasió de capital d'Espanya, de 2013 a 2014, ha crescut en un 2.013 %, i en concret al paradís fiscal de les Illes Caiman en un 8.796 %. El frau és de 100 mil M € i el de Catalunya, 16 mil M €. La meitat de la població de Catalunya s'empobreix any rere any. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya el 2014, un 21% de la població catalana estava en situació de pobresa relativa (cobrava menys del 60% de la renda mitjana) i un 11,7% en pobresa severa (menys del 30%). En total, el 32,7% de la població catalana viu en pobresa. I els informes (Foessa, Fedaia, Síndic de Greuges, Fundació Bofill, Fundació Campalans...) coincideixen. El pitjor és que la situació s'agreuja: El 41% de les llars manifesten no poder fer front a despeses imprevistes (assumir 650 € extra) i un 42,6% no pot fer vacances almenys una setmana a l'any. El 9,9% de la població té retards en el pagament de despeses d'habitatge. Per postres la desigualtat social a Catalunya és molt superior a l'europea: el 20% de les llars amb majors ingressos acumulen 6,5 vegades el que ingressen el 20% de les més desfavorides. La taxa de pobresa relativa arriba al 28,8% entre els menors de 16 anys i a un 14,4% de les persones grans. Aquest IV FCTiA constatà que de la crisi només n'han sortit alguns. Un dels participants es demanava: "Com és que ho tolerem?"