Deu ser que em faig gran, però confesso que ja poques coses em sorprenen, m'atrapen, em trasbalsen dins el món de les arts escèniques. I segurament també l'edat hi deu tenir alguna cosa a veure quan un arriba a la conclusió que l'art del teatre només se salvarà en petits reductes de creació fora de la grapa de la comercialitat que ens empeny a l'abisme, a l'era tecnològica que tot ho desnaturalitza i a la competència desbocada entre germans d'ofici. Però de tant en tant, el miracle de la sorpresa salvatge apareix com una llum que ens diu que no tot està perdut, que hi ha encara eremites guardians de les essències pures, que donen esperança a una societat que hauria d'estar fonamentada en l'element cultural com a combustible principal de vides humanes úniques.

En Kiku Mistu, quixot de quimeres i els seu fidel escuder i espòs Amai, m'han retornat l'esperança amb aquesta trobada teatral de petit format i públic reduït que convoquen de tant en tant a l'ermita del Bell Lloc de Palamós. Els cenacles d'en Kiku Mistu ja fa temps que són un conjunt de sopars-espectacle on l'artista investiga sobre els seus alter ego a través de diferents arquetips com el Boig, el Marquès o en el cas que ens ocupa: L'Eremita. Aquest espectacle, que neix de la foscor i habita dins d'ella, es planteja com una trobada de dotze desconeguts i els seus jo interiors, mentre en Kiku ens ajuda a connectar-nos a la terra i ens embarca en vaixells projectats a les nostres ments i als nostres entorns, mentre escoltem despullats versos i cançons com si fossin les onades, el vent o els rems que piquen contra l'aigua en aquest viatge a l'interior de nosaltres mateixos. Com en aquella Grècia somniada per molts, aquests moments d'inspiració interior no haurien estat possibles sense els mecenes que creuen en els artistes.

La família Engelhorn, a través de Brugarol, aposten els seus béns personals als productes de la terra, a la recuperació del nostre patrimoni arquitectònic més rural i a la formació de les persones a través de vivències culturals úniques. En Kurt, la Carmen o la Victoria també són eremites a la seva manera, intentant aportar amb el que tenen una visió d'esperança als qui s'acostin als seus dominis.

L'espectacle que neix d'aquest matrimoni entre els "possibles" i els "impossibles", entre Mistus i Engelhorns, és únic, especial, potser amb algun toc d'elitisme, no ho negaré, però amb l'elegància dels savis orientals i la modèstia d'un tracte totalment proper i gens pedant. Qui es pot negar a un moment únic, a una performance que et connecta amb tu mateix, a compartir amb uns artistes de la sinceritat, a un sopar fet amb productes de la finca que t'envolta, a gaudir d'una nit de repòs en un entorn idíl·lic. Busquin: Brugarol, L'Eremita, Focus Engelhorn, Ermita de Bell lloc, Kiku Mistu i Amai, i veuran que aquestes paraules, totes juntes, són un bell conjur per viure una nit de reconciliació amb l'art i amb un mateix. Encara hi són a temps. No ho desaprofitin. I ja m'ho diran....