Temem perquè som mortals. La por a una dictadura és que truquin a la porta al matí i no sigui el lleter. Ara no hi ha lleters, ningú truca a la porta i per això quan sona el timbre fa no sé què. Repassem les nostres pors democràtiques. La transició va néixer terroritzada per l'amenaça de l'Exèrcit. Part del raquitisme democràtic que patim procedeix d'aquella infància insegura. Van haver de passar 10 anys perquè la por girés cap a ETA. La banda criminal portava anys matant però va passar a fer-ho a ràfega i en dies alterns. La por a ETA va voler perpetuar-se en la por al gihadisme islamista, que tan fort ens va colpejar. Es manté una indústria de la por, dins i fora de la llei, però, desapareguda l'amenaça d'ETA, més que por tenim ensurts d'infart per les barrabassades terroristes.

Hi ha altres plans de por, no mortals. L'atur, que sempre ha estat aquí, és una aprensió, una malaltia social greu, temuda per contagiosa, però no implica mort i té pal·liatius. La corrupció triomfa amb la complicitat d'uns i la por d'altres però socialment produeix fàstic. Fàstic i por van junts al cinema "gore" però els separen en les classificacions de les emocions encara que el fàstic ha de ser por a l'enverinament. La por contínua actual rau en l'economia. No ha marxat la por abstracta, lovecraftiana, polimorfa a la prima de risc. Temem una catàstrofe econòmica perquè som un país arruïnat, incapaç de defensar-se per si mateix, pendent d'un equilibri fràgil i interessat de la confiança del mercat i això es fa servir per reprimir la tensió social i per intentar treure les piles a propostes sortides de les urnes. Com estarà la cosa que, amb gairebé cinc milions d'aturats i una nova feina precària, ens espanten fins i tot quan baixa el petroli.