Mariano Rajoy ha fet el seu estil del quietisme i Pedro Sánchez, del dinamisme. Per això no és descartable que els tornem a trobar al punt de partida, preparats per a unes noves eleccions, un després d'haver donat una volta completa, l'altre sense haver-se mogut del lloc. Encara que una situació inèdita ?exigeix intentar alguna cosa diferent, cap dels dos es veuen en la seva posició perquè fes falta o perquè ho hagin intentat i fracassat sinó perquè cada un va fer el que sap fer. Rajoy esperava la putrefacció dels problemes, en aquest cas accelerada per la mobilitat de l'inquiet Sánchez que, quan li tocava esperar pacientment que el menys perdedor donés el primer pas, va atreure l'atenció sobre la seva capacitat de moviment per distreure del seu desastrós resultat electoral.

Les ofertes de pacte es resumeixen en el "veniu a mi i deixeu-me fer", de Rajoy -que fa olor de retallades pel costat del seu govern i a corrupció pel costat del seu partit- i l'"hi vaig, deixeu-me fer", de Pedro Sánchez al seu partit i al rei, que només va sobrat de ganes.

Sense reconèixer-ho, PSOE i PP semblen afanyar-se a una segona volta sense haver dedicat ni un segon a pensar què han fet malament perquè, contra els resultats dels darrers 25 anys, hi hagi una tercera i una quarta forces amb el suport d'espanyols que se senten descontents i desatesos per ells.

El que no permeten els números hauria d'aconseguir-ho la política però semblen preferir una nova batuda del gobelet electoral. Diuen que les segones eleccions no canviarien gran cosa els resultats però s'ignora com ho saben ni per què ho diuen. Les anteriors les van començar a cegues i, si fracassen els pactes, només semblen haver servit per mesurar la força dels emergents. Amb això ja valorat, les segones eleccions servirien per esborrar les línies vermelles pintades a les passades.