Ggran, gran embolic aquests dies a Madrid. El rei Felip ha plantejat al líder socialista, Pedro Sánchez, que intenti formar govern. Tot d'una, el país que va sorgir del 20-D es mou entre la inquietud i la il·lusió. La vella política dóna pas a la nova, encara que sigui a contracor i amb temor i tremolor. És probable que Rajoy estigui vivint els seus últims mesos al capdavant d'un Partit Popular que assisteix de perfil a l'enèsim sainet de la corrupció, aquesta vegada a la Comunitat Valenciana. La corrupció actua com un poderós repel·lent per al pacte i dóna ànims a un Pedro Sánchez la situació estratègica del qual, malgrat tot, tampoc resulta encoratjadora. Al seu favor hi juga la línia vermella que envolta la dreta a Espanya i la converteix en el cap de turc ideal per a l'esquerra i els nacionalismes. A favor seu també cal reconèixer-li una major iniciativa, potser inspirada més per l'armada portuguesa que pel deliri grec. Sánchez vol presidir aquest país a qualsevol preu -la qual cosa, honestament, em sembla legítim; és que no es va presentar com a candidat en les passades generals?-. El problema, per descomptat, és que no tot s'hi val.

Pedro Sánchez sap que no pot governar sol i que l'exigència d'una coalició tan àmplia converteix en endimoniada qualsevol acció de govern. La convergència reformista el condueix a Ciutadans, però no la seva visió territorial, menys centralista que la del partit taronja. No obstant això, Rivera ha de pactar a qualsevol preu per evitar la convocatòria d'unes noves eleccions que li farien perdre un bon nombre de diputats. No hem d'oblidar que Ciutadans és encara un partit a mig fer, d'elits urbanes i banqueta limitada, sobretot fora de les grans ciutats. Necessita temps per créixer i assentar un perfil propi; i això, al seu torn, requereix no cometre errors greus. Qüestió de temps. Mentrestant, el pacte Sánchez/Rivera és possible encara que no suficient.

Mirar cap al PNB té també la seva lògica. Són -han estat- aliats naturals quan les circumstàncies parlamentàries així ho exigien. Queda el gran tema pendent dels presos etarres i el no menys important de la quota basca, en un context, l'europeu, que sembla voler posar alguns límits a la seva aplicació. I no hem d'oblidar, per descomptat, que en les pròximes autonòmiques basques, previstes per a aquest any, el PNB pot precisar del suport del PSE. Tornaríem d'aquesta manera a un període similar als anys d'Ardanza a Ajuria Enea, anterior a la fracassada acceleració del pla Ibarretxe. Pura política de la Transició.

No obstant això, en la clau d'un hipotètic pacte d'esquerres s'hi troben els diputats podemites, imprevisibles i amenaçadors, la retòrica dogmàtica dels quals aspira a desbancar el PSOE. La vella guàrdia socialista, que coneix millor la praxi del marxisme, ha començat a moure les seves peces en contra de la formació morada. Ho ha fet sense mitges tintes, englobant a més famílies diverses del socialisme espanyol: de Felipe González a Eduardo Madina. El candidat Sánchez està sol, encara que compti amb el poderós aglutinant que es troba en disposició de tocar poder. El Rei ha trobat el seu Suárez, l'ha lliurat al mig del camp i li ha demanat que mogui la pilota fins a definir un resultat. Si no ho aconsegueix, la previsió passa per la convocatòria d'unes noves generals, l'únic beneficiari seria Podem. Potser encara no estiguin madurs els temps per a una gran coalició. Però potser tampoc falti molt.