Fa dos anys, en el moment més greu de la crisi econòmica, el còmic Beppe Grillo es va presentar a les eleccions italianes. Gairebé sense organització, sense militants, sense experiència política de cap mena, va idear un partit que va anomenar Moviment 5 Estrelles. Els fonaments ideològics consistien en un contundent eslògan contra tota la casta política: "Aneu-vos-en tots a prendre pel cul". I el programa es limitava a exigir una renda bàsica per a tots els italians i la sortida immediata de l'euro. Tota la resta era odi i insults indiscriminats contra qualsevol polític en exercici, ja fos de dretes o d'esquerres, ja fos honest o estigués implicat en tèrbols casos de corrupció. Tant era: tots eren casta, tots havien d'anar-se'n a prendre pel cul.

En les eleccions generals, Beppe Grillo i el seu Moviment van ser el tercer partit més votat, amb més de vuit milions i mig de vots, que els van donar 109 diputats i 54 senadors. Tan bon punt va jurar el càrrec, Beppe Grillo va obligar els seus parlamentaris a renunciar a la meitat del sou: només podien cobrar 2.500 euros mensuals i havien de donar la resta a un fons de solidaritat. També havien de renunciar a una gran part de les dietes. Calia donar exemple. Al cap de poc temps van començar les protestes. Una senadora es va rebel·lar contra Beppe Grillo perquè -segons va dir- amb aquells diners no podia pagar una mainadera per a la seva filla. El president regional de Sicília també es va rebel·lar, amb l'argument que aquells diners no li permetien exercir les seves funcions amb un mínim de decòrum (el subtil Grillo, en una ostentació d'esportivitat democràtica, el va expulsar del partit i li va dir "tros de merda"). Però el moviment va seguir en peu. Després de les eleccions europees del 2014, en què Grillo va obtenir un bon resultat, el seu grup parlamentari es va integrar en un dels grups populistes i euroescèptics, juntament amb l'UKIP britànic i diversos partits de l'extrema dreta. Gent molt divertida, imaginem, gent que reia molt quan calia enviar algun "tros de merda a prendre pel cul".

Ara, només dos anys més tard, Beppe Grillo acaba d'anunciar la seva retirada de la política italiana, després de fer una d'aquestes declaracions vàcues i estentòries ("ostentóreas", diria Jesús Gil) que tant èxit li han proporcionat: "La política és una malaltia mental". I ara se n'assabenta? I no ho sabia ja quan va iniciar el seu moviment de protesta? Diguem que aquesta frase té certa lògica en boca d'un jove que acaba de treure el cap al món (i avui dia hi ha molt poca gent així). Però Beppe Grillo té gairebé setanta anys, una edat en què qualsevol persona amb dos dits de front hauria de saber que la política s'assembla bastant a una malaltia mental. És obsessiva, tediosa, frustrant. Et fa enrabiar, et fa perdre la perspectiva de les coses, t'allunya dels teus amics i de la teva família, et fa ?oblidar-te dels teus. Et torna desconfiat, superb, insuportable i tantes i tantes coses més. Et torna, en definitiva, un més de la casta. Però això és una cosa que tothom es pot imaginar sense necessitat de ser un còmic famós. Només cal haver patit una avorrida assemblea estudiantil -jo recordo molt bé les que vaig haver de viure a Palma-, en la qual se senten tota mena d'idioteses i en la qual no trigues ni dos minuts a detectar els agitadors professionals que controlen els torns de paraula i manipulen les votacions. I el mateix, és clar, podria dir-se d'una exasperant reunió de comunitat de veïns.

Quina ha estat l'aportació de Beppe Grillo a la política italiana? Cap. No ha participat en cap reforma ni ha contribuït a iniciatives que milloressin el país en educació o en política laboral. El 2013, en negar-se a pactar amb l'esquerra per evitar noves eleccions, va estar a punt de provocar una crisi política sense precedents que va haver de resoldre el president de la República, un ancià de 87 anys anomenat Giorgio Napolitano. Però Beppe Grillo va ser la reacció del poble italià a l'enfonsament del sistema polític després de les proves evidents de corrupció i les pèssimes pràctiques polítiques de Silvio Berlusconi. Està vist que la política -a part d'una malaltia mental- és una lletja moneda tacada de fang. I si la cara és un polític corrupte i superb i antipàtic, la creu sol ser un demagog que crida i crida sense saber el que diu. Heus aquí un retrat del nostre temps.