En un episodi de Madame Bovary, la novel·la de Gustave Flaubert, Emma, la casada infeliç, la dona que cerca una altra vida, potser inexistent, millor que la que té al costat del seu home, contempla i escolta en una cantonada un músic ambulant que anima i fa bategar el cor d'uns titelles tot servint-se d'un engranatge de fustes i fils. Els titelles salten, i ballen, i riuen, i es commouen, a vegades trist0s, després alegres. Emma, en veure les figures sotmeses a la mà de l'home que governa els fils, somia per a ella una altra vida només possible si canviàs de titellaire, si aconseguís que un altre home vingués a moure els fils del seu cor. Ha descobert que tot depèn d'uns pocs fils i, naturalment, de la mà que els mou.
Guiat pels fils que algú -potser un déu desconegut, insensible i boig- mou al seu arbitri, el titella esdevé una metàfora -la més patètica de les metàfores- de la condició humana. Nosaltres som els éssers que conduïts pels fils enganxats a una creu de fusta vivim sotmesos a la voluntat del manipulador. I això és el que pensa Emma Bovary. Llavors tant la llibertat com la voluntat no són altra cosa més que una il·lusió. Una fantasia estúpida o una fal·làcia.
Es tracta, no és difícil d'entendre, d'una visió fatalista de l'existència. Aquesta és també la idea que ens en dóna Cervantes: don Gaiferos i Melisandra són, en el fons, dues marionetes dissortades sotmeses a l'ordre que emana de la voluntat de Maese Pedro. Tot depèn, no dels fils, sinó de la mà que els mou i els governa. Però també dels fils. Qui seria capaç de desxifrar el diàleg que s'estableix entre la mà i el fil? Diuen que entre el fil i la mà es planteja una conversa íntima, secreta. Diuen que el fil és la prolongació de la mà, que, a través del fil, es perllonga la sensibilitat del titellaire. On és la frontera -haurà d'esser una frontera porosa i permeable- entre el que és viu i el que és inanimat? Fou, justament, el cineasta Stanley Kubrick a 2001, una odissea de l'espai que sabé veure que la frontera entre l'artificial i l'humà, entre manipulador i manipulat, entre objecte i subjecte, és menys nítida del que havíem pensat. Es tracta d'aprofundir en el misteri que es concentra entre l'home i la seva representació. Probablement, els titelles que Emma Bovary veu en la cantonada d'una plaça són la part invisible de l'home que els manipula. La matèria és per si mateixa passiva, inamovible, i només se sotmet als capricis i als entusiasmes del manipulador. No obstant he de dir que Tadeus Kantor, el gran director escènic, als espectacles del qual hi havia sempre titelles enormes, quasi de dimensions naturals, que interactuaven amb els actors de carn i os -pens ara amb La classe morta-, es referia al patiment secret de la matèria, oprimida i incompresa pels humans, que es creuen diferents.
Però la matèria no té una veu pròpia. I, no obstant, se li atribueixen pensaments i paraules... Una veu que es filtra al seu interior, però que li arriba de l'exterior. Si tu vols, parlaran les pedres, parlaran els arbres, els mobles, l'utillatge de la cuina, les eines, les màquines... Sovint he pensat que hi ha una ànima presonera a l'interior de la matèria. I que aquesta ànima pot ser manipulada.
Llavors, Emma Bovary podria preguntar-se: En quin moment el pobre titella, subjecte als cordills i a la fusta, esdevindria lliure de les pressions, de la voluntat i la mà del titellaire? Ella ha provat l'aventura d'ésser un altre, de projectar la seva inquietud en els personatges de les novel·les que llegeix. I ha cercat fondre's en les seves quimeres, i viure en altres móns, revestir-se de noves identitats. També li ha fallat. No comptava que aquells personatges també són titelles fermats als fils de la repressió i del control. Pel camí ha perdut les il·lusions, la sensualitat, la fascinació per un món impossible. Pobra Emma, extraviada en un embull de fils.
