Hi ha moltes estultícies, una de les més estúpides és la d'aquells que es vanaglorien que la natura els ha escollit per viure i gaudir d'un espai bonic (ciutat, llogaret, veral, illa) que consideren exclusivament seu i el blinden a les crítiques i només accepten els elogis i els llagots als seus conciutadans. El seu privilegi és atzarós i la natura no els necessita a ells per a res.

Si hom té la desgràcia del destí de conviure amb persones estarrufades i cofoies que no admeten l'existència d'altres poblacions i geografies meravelloses per les quals ells no mostren cap interès està ben aviat, serà condemnat a l'ostracisme social pels necis nostàlgics i immobilistes, obsedits a interpretar que el món comença en el nord del poble i acaba en el sud. La capacitat d'autocrítica en alguns llocs és inexistent i pobre de l'agosarat que intenti amb una objecció subratllar algun defecte.

Girona és una societat oberta. La crítica que han rebut els ajuntaments encarregats de gestionar la ciutat ha estat constant, comentaris acerats, mordaços, a voltes injustos i exagerats, escrits des del conservadorisme, contaminats per la política o des d'una ideologia perdedora que no accepta ser governada pels socialistes o pels nacionalistes.

Els gironins estimen la seva ciutat, jo també la vull, però compatibilitzo l'afecte amb altres ciutats o indrets que el meu cor també estima, el Montseny, Formentera, i poblacions com Londres o Amsterdam. Suposo que moltes altres persones reparteixen els sentiments de forma semblant.

Que Girona s'obri al turisme per estimular el comerç és un fet, un fet inqüestionable i lògic en la mesura que la crisi ha depredat moltes indústries i empreses. La política municipal principiada per en Quim Nadal amb la pretensió de convertir Girona en Florència tot promocionant el Call jueu va contribuir a divulgar-la, a donar-la a conèixer en l'àmbit internacional i aquesta proposta fou continuada per l'Anna Pagans i en Carles Puigdemont; el nou alcalde, l'Albert Ballesta, ha de mimar les iniciatives culturals i artístiques, gastronòmiques i firals, per presentar una oferta atractiva per seduir estrangers com també ciutadans de la península Ibèrica. Aquesta és la raó de l'èxit de la cinquena edició de Girona 10, de portes obertes a museus, mercats d'artesanies i alimentació, com de Temporada Alta amb un model consolidat i igualment de la Girona Temps de flors.

Alguna iniciativa ha estat condemnada al fracàs, com ho fou el Vol flotador sobre l'Onyar, un projecte gastronòmic fallit, i altres no han estat ben ateses com la incompresa adquisició del fons d'art Santos Torroella o la disparitat de criteris sobre el nummulit dedicat als manaies. Ja se sap que no tot són èxits i si les coses se sabessin abans de sotmetre-les a l'experiència no existiria cap desengany, cap malencert. La condició humana per naturalesa està exposada a l'error, a voltes els fets i els mots ens surten bé i altres, un desastre.

Les activitats endegades a Girona són múltiples i variades, podria ser avorrit enumerant-les totes i tot això contribueix a vitalitzar-la i crear una contraimatge, que fa que Girona hagi deixat de ser boirosa i s'ha fet porosa i assequible; un fet que hi han contribuït les grans comunitats forànies que han fixat la seva residència en la ciutat i han esbotzat l'emmurallament d'impenetrabilitat.

Fa ja dues dècades davant la Girona ensopida i inert i amb tantes possibilitats per enriquir-se vaig publicar un article en el Diari de Girona amb el títol de Girona o la ciutat desconeguda que va ser premiat pel Rotary Club (gràcies!), malgrat la fèrria oposició d'un membre del jurat, que s'hi mostrà en radical desacord. En aquell text criticava l'Ajuntament perquè no feia l'esforç suficient per col·locar Girona en el mapa del turisme urbà, no sols el de la tercera edat, sinó al dels visitants que malden per fruir de propostes culturals i artístiques. Descrivia una Girona de postal, massa superficialment decorativa, en la qual l'única imatge fotografiable eren les cases acolorides emmirallant-se en l'aigua de l'Onyar. No aixecava el vol per figurar en les rutes de les grans urbs dignes de ser visitades, no sols per la bellesa arquitectònica sinó també per l'agitació cultural i artística. Una Girona closa, poc acollidora i amb pocs hotels i apartaments.

Girona no és per res un parc temàtic com alguns forassenyats afirmen. El ventall d'al·licients és divers: museus, edificis nobles, les venes fluvials que travessen els carrers, la història, les festes, algunes tan celebrades com les Fires de Sant Narcís, la vida acadèmica i universitària, la gastronomia que acull el millor restaurant del món, El Celler de Can Roca, els festivals i tot això indica que no és un únic tema, ni un circ, sinó que existeix una gran diferència atractiva on els visitants poden trobar-hi allò que s'harmonitza al gust i a l'interès.

La ciutat o poble on hem nascut és la pista d'enlairament de les nostres vides i és on ens formaren i ens farciren d'informacions per conviure amb altres persones. Ningú està obligat a estimar el lloc de naixença, cadascú administra els afectes segons el seu albir, però no ens hem de mofar de la gent vinculada sentimentalment a la terra que van trepitjar quan eren petits.