El 1952, als Estats Units, dos generals es van presentar a les primàries del Partit Republicà. Un era Douglas MacArthur, el general que va dirigir la guerra del Pacífic. L'altre era el general Eisenhower, l'home que va planificar el desembarcament a Normandia. Tots dos, malgrat militar en el mateix partit, tenien idees molt diferents. I s'odiaven. MacArthur era guapo, grandiloqüent i sempre portava al seu costat un fotògraf. Eisenhower era un home discret que defugia les fotos. Enmig de la contesa electoral, van preguntar a MacArthur què opinava d'Eisenhower. «Va ser el millor escrivent que he tingut», va contestar. Poc després, van preguntar a Eisenhower sobre MacArthur. «Va ser el millor professor d'art dramàtic que he tingut en la meva vida», va contestar Eisenhower. Al final, el discret escrivent Eisenhower va derrotar el grandiloqüent professor d'art dramàtic i va ser president dels Estats Units. Però això va passar el 1952, abans de l'era de la televisió. Avui en dia passaria tot el contrari: el professor d'art dramàtic derrotaria sense contemplacions l'escrivent.

Més de seixanta anys més tard, és molt difícil que un polític que no reuneixi dots d'art dramàtic pugui triomfar a les urnes. Sense domini escènic, sense capacitat de manipular les emocions de l'audiència (que ara ja ha substituït l'electorat), o sense aptituds per planificar les seves actuacions en funció del seu impacte immediat en la televisió i en les xarxes socials, un candidat està perdut o té molt poques possibilitats. I aquesta tendència s'ha tornat irreversible des que hem entrat en l'era de Twitter i Instagram, que ha desterrat tot el que tingui a veure amb el discurs articulat als confins del sistema o de les simples escombraries.

I a això cal afegir-hi la irrupció d'una nova generació que ha crescut enmig d'una prosperitat econòmica i una estabilitat institucional mai vistes a Espanya, i que amb prou feines ha hagut de lluitar contra pares i professors gairebé sempre còmplices, gairebé sempre comprensius, de manera que no ha desenvolupat cap capacitat de resistència a la frustració, encara que ara s'enfronti a un empitjorament imprevist de les seves condicions de vida a causa de la precarietat laboral i la crisi econòmica. I com és lògic, per a aquesta nova generació un polític escrivent és una antigalla que mai tindrà la menor possibilitat d'èxit, amb independència de les seves idees o del seu programa (els mateixos conceptes d'«idees» i «programa» han perdut gairebé tot el seu sentit en el món digital on res és estable ni permanent ni es fonamenta en la paraula).

El problema és que la democràcia política és un assumpte d'escrivents més que d'actors, per molt bons que siguin els actors i per molt brillants que siguin les seves frases. Sense lleis justes, sense contrapesos jurídics, sense garanties que depenguin de marcs legals dissenyats amb freda minuciositat, és impossible que s'estableixin unes regles del joc que respectin les minories i que organitzin la convivència ciutadana d'una forma acceptable per a tothom: per a joves i vells, per a empresaris i treballadors, per a habitants del centre i habitants de la perifèria, per a aturats i treballadors públics.

Però tot això sona a música celestial en el món dels memes i els selfies i les tertúlies polítiques inspirades en la cridòria exhibicionista de Sálvame, perquè ningú no vol sentir res que exigeixi una mínima reflexió o que contradigui els seus prejudicis més assentats. En el món de la generació 2.0 no existeix la Història, sinó les conspiracions i les teories més absurdes que serveixen per explicar-ho tot d'una pinzellada. Tampoc no hi ha la complexitat de les causes múltiples que produeixen efectes múltiples, sinó la piconadora de les simplificacions que ho redueixen tot a una sola causa amb un sol efecte («Espanya ens roba», «El sistema és corrupte», «Els immigrants ens treuen el que és nostre»). I tampoc hi ha el raonament basat en la lectura ni en la memòria ni en l'experiència personal, sinó la retòrica buida de l'emotivitat que ho redueix tot a gestos i a eslògans. Ens agradi o no, aquest és el món al que ens enfrontem, un món en el qual els foscos escrivents tenen molt difícil oposar-se als grandiloqüents histrions que creuen saber-ho tot i tenir una solució per a tot, sigui el que sigui i costi el que costi.