Als Maristes de Girona en lloc de tocar-nos el cul ens tocaven la cara, i de quina manera. A alguns també el cul, però només en ocasions assenyalades. Quan un professor de matemàtiques de mal geni llegendari, l'hermano S., apareixia a classe de gimnàstica enfundat en un xandall que li atorgava inequívoca imatge de religiós enfundat en xandall, sabíem que en L. rebria atenció especial. En L. era de poble, galtes plenes i vermelles, i uns cuixots blancs sota un pantaló d'esport diverses talles inferior al que tocava, pobrot. Com una matrona. Això devia despertar records d'infantesa a l'hermano S., que després d'ajudar-lo a saltar el plinton el gratificava amb una bofetada a les cuixes, el crit de «Vaya jamones tienes, L.»! i una riallada. Com que era l'única vegada que no cridava, amenaçava i insultava, nosaltres feliços de veure'l feliç, suposant que aquella ganyota fos de felicitat. I reia. I ens mirava a veure què fèiem. I tots rèiem, a veure si no. I després del plinton tocava el potro.
- Plaf!! Vaya jamones tienes!
Millor que es distregui així que acribillant-nos a quebrats, pensava jo des de la tranquil·litat de tenir per cames espàrrecs en lloc de pernils, quan els gustos de l'hermano eren més carnívors que vegetarians. Mentrestant, en L. s'ho agafava amb un estoïcisme digne d'aprovar Filosofia sense fer examen, només per la pràctica.
Tret d'excepcions així, ens tocaven només per bufetejar-nos, que era la forma d'ajudar-nos a aprendre. Els pares ens enviaven a col·legi tranquils, sabent que tornaríem amb les galtes cremant però el cul immaculat, que així es diu el Maristes de Girona: La Immaculada.
Algun professor en tenia ganes? Pot ser, però això no és delicte. A El declivi de l'imperi americà, l'amic gai confessa que l'atrauen els culets dels nens de 8 anys, al punt just de duresa i suavitat. Afegeix que sap que és una aberració i que no està tan boig per dur tal animalada a la pràctica. Ningú no s'escandalitza, tots riuen, i com que és un film i no titelles, a Espanya no poden detenir els protagonistes.
