Jang Jin-sung era un poeta cèlebre a Corea del Nord -un país on la gent es mor literalment de gana però experimenta amb bombes d'hidrogen, i on un català hi fa de mamporrero de l'«Estimat Líder», Kim Jong-un-, ja que agradava a l'anterior «Gran Líder» -un altre dels títols del president-, Kim Jong-il, mort el 2011 i pare de l'actual. Gràcies a un poema èpic, va entrar a formar part dels «admesos», l'escollit grup de nord-coreans que tenen un tracte proper amb el líder -per cert, a quina perru?queria anava?-, que com els grans dictadors -Hitler, Franco, Stalin, Pol Pot, Mao-, era un psicòpata de cap a peus.

El 2004, a causa d'una relliscada amb un llibre estranger, va haver de fugir del país, a Corea del Sud. Fa un temps, es va publicar en anglès el seu llibre Dear Leader (Estimat Líder), on explicava els seus records. Si bé, com sempre amb Corea del Nord, una dictadura tan impermeable, ningú no pot confirmar que tot sigui veritat, hi ha anècdotes absolutament increïbles (o creïbles, atès com és el règim) sobre l'intervencionisme demencial de l'estat en la vida quotidiana, la misèria de la gent -en les famílies pobres, segons l'autor, compten els grans d'arròs que faran per a l'únic àpat del dia-, mentre que el gran sàtrapa vivia en l'abundància i el luxe. La majoria encaixen amb les històries d'un altre desertor proper a Kim, el seu cuiner Kenji Fujimoto, i aquí ve, des del nostre punt de vista, la part interessant de llibre, on s'expliquen les demències gastronòmiques del l'«Estimat Líder». No oblidem que aquest règim està molt interessat en aquests temes i, de fet, ha muntat una cadena de restaurants en diversos països asiàtics, famosos pels seus exèrcits de cambrers i cambreres que, com autòmates, serveixen, ballen, canten, reciten i, se suposa, espien...

Ens explica que quan Kim Jong-il s'asseia per menjar -o en altres ocasions- uns soldats ruixaven amb esprai la cadira on s'havia d'asseure (netejador, refrescant, desinfectant?). Una banda amb una cantant solia tocar en directe una cançó tradicional, i Kim plorava de presumpta emoció, i tots els convidats també es posaven a plorar.

I aquí ve la part més important de les informacions de Jang Jin-sung, la teatralització del menjar amb una estètica d'un kitsch que només un gran dictador es pot permetre, i que supera el casament més cursi.

Cada vegada que se servia un plat, els llums de la sala canviaven de color, rodejant el menjador d'un ambient entre fantasmal i galàctic... Quan sortia el plat de verdures, les llums passaven d'un verd gespa viu a un morat suau, és clar! Així no ens equivoquem! Amb la carn, els llums passaven de rosa a vermell fort. Amb el peix, la safata portava una purpurina espectacular. Jang va usar la seva copa per brindar amb el general. Com un calze sagrat, un cop torni a casa, es desarà com una relíquia.

El dictador estava obsessionat amb el menjar i la salut. L'Institut de Ciències Fundacionals era un cos acadèmic dedicat a l'estudi de la seva salut. Tres mil investigadors treballaven, planejaven i preparaven medicaments i plats dissenyats específicament per allargar la longevitat de Kim Jong-il... No sé si a Veneçuela feien el mateix...