Des de fa una colla de mesos, la Sílvia Planas, directora del Museus dels Jueus i del Museu d'Història de la Ciutat, m'anunciava la futura publicació d'un article de Jaume Riera i Sans molt concloent per confirmar la identificació de Nahmànides i Bonastruc de Porta com la mateixa persona. Ara, finalment, me'n confirma la publicació i me l'envia.
Vull parlar, doncs, d'aquest article de Jaume Riera i Sans: «Moixè ben Nahman, Bonastruc de Porta», publicat a Tamid. Revista Catalana d'Estudis Hebraics, núm. 10, p. 7-33).
El punt de partida de l'article és la discrepància, desigual entre estudiosos, respecte a la identificació dels dos noms en un sol personatge. I diu: «Des de fa més d'un segle, hi ha un consens gairebé general, entre els estudiosos, sobre l'atribució dels dos noms que encapçalen aquest article a un sol personatge jueu, el teòleg, exegeta i talmudista de Girona, del segle XIII, que no necessita presentació». Mentre que «també des de fa més d'un segle, el mencionat consens no ha estat unànime, ni ho és encara avui».
Jaume Riera aborda, en primer lloc, l'origen de la discrepància, que situa en la disputa de Barcelona entre el frare dominicà Pau Cristià i el mestre Mossé de Girona, en presència del rei Jaume I, l'any 1263. La combinació entre una versió llatina de la disputa de Mestre Mossé, de 1263, i un document de 1265, segons el qual Jaume I suspenia el procés d'una disputa empresa contra Bonastruc de Porta, va portar a la confusió. El temps transcorregut (de l'agost de 1263 a l'abril de 1265) i els dos noms diferents semblaven abonar el fet que es tractava de dues disputes sostingudes amb mestres diferents.
A aquesta possible confusió s'hi van afegir estudis poc solvents que embolicaven la troca i hi barrejaven altres personatges jueus, que res no tenien a veure amb cap dels protagonistes del tema en discussió. Per Riera, emparat en alguns estudis molt simples, però eficaços, per exemple de Josep M. Millàs i Vallicrosa, l'hebraista de Santa Coloma de Farners, era força improbable que en només dos anys de diferència, i en el mateix escenari (el Palau Reial), hi haguessin hagut disputes amb dos mestres jueus, tots dos de Girona; massa mestres per a una comunitat tan petita!
Riera, a partir de l'establiment dels punts de la discrepància i les contradiccions bibliogràfiques, desmunta, pas a pas i peça a peça, la línia dels dos personatges diferents. En primer lloc, deixa ben establert que era freqüent, en el món jueu, l'ús de dos noms diferents l'un per a la vida litúrgica i l'altre per a la quotidiana. I, a més, que la doble denominació no obeïa a cap regla establerta ni a cap pauta: «El doble nom dels jueus catalans procedia d'hàbits familiars imponderables. Es repetia en generacions posteriors, o no es repetia».
El moll de l'os de l'argumentació implacable de Jaume Riera el trobem en l'anàlisi dels set documents llatins sobre Bonastruc de Porta, mestre jueu de Girona. Dels set, quatre designen el personatge amb el nom de Bonastruc de Porta, un altre l'anomena Mossé i, dos més, no esmenten cap nom. Els documents són publicats per Riera en l'apèndix de l'article.
Jaume I, el 2 de gener de 1258, va concedir a Bonastruc de Porta l'abonament de 40 morabatins d'or, per mitjà de l'aljama de Girona. El 17 d'octubre de 1260, Jaume I va concedir a Bonastruc la renovació d'una propietat i una renda associades a un molí de Girona del barri del Mercadal. Dos documents més sobre Bonastruc de Porta, del 12 d'abril de 1265, es refereixen a la disputa de Barcelona, i un d'ells es limita a suspendre el procés davant de la reclamació que formulaven els dominicans contra la resolució per part del rei, la qual no consideraven satisfactòria.
El document que l'esmenta com a Mestre Mossé de Girona és una còpia de l'acta llatina de la disputa «a partir d'un trasllat de l'original fet a Barcelona el 27.09.1263». I els dos documents sense nom són, l'un de 26 de febrer de 1265, datat a Lleida, pel qual el rei concedia al «mestre de Girona, 300 sous barcelonesos» i, l'altre, que Riera aporta com una novetat és un document de 9 de març de 1271, emès per l'infant Pere, el futur Pere el Gran, pel qual es concedia a Portes, fill del mestre de Girona, la continuació de la concessió del molí que Jaume I havia concedit a Bonastruc de Porta. En la mesura que la concessió és a instància de Berenguera de Castella, Riera pot concloure que el Portes de 1271 és fill de Bonastruc, atesa la presència coneguda d'un fill d'aquest a la cort d'Alfons X.
De tot plegat, Jaume Riera en conclou que «els documents llatins sobre el mestre dels jueus de Girona, tant amb nom com sense nom, lluny de ser contradictoris, encaixen els uns amb els altres. No permeten ser destriats i duplicar el personatge. El que obliguen a duplicar és el seu nom propi».
Per tot això i per altres evidències, com que només va perdurar el record d'una sola disputa amb un sol mestre de jueus en temps de Jaume I, és del tot evident que sempre estem parlant, amb dos noms diferents, de la mateixa persona. Sàvia, influent, ben connectada, al servei del rei i dels cercles reials. Com diu Riera, «està documentat que les seves relacions amb el monarca foren estretes, continuades i profitoses. La fama perdurà. Cronistes jueus posteriors afirmen que Jaume I fou un rei savi, que va rebre d'ell la saviesa».
Ara, des de l'article de Jaume Riera i Sans, ja podem afirmar sense risc a equivocar-nos que tant la sinagoga com el carrer de Ramban, a Jerusalem, connecten directament amb el nostre carrer Bonastruc de Porta i amb el llegat, d'aquest mestre de jueus, a Girona i a la història universal del judaisme.
