Acaba una setmana en què, novament, els mercats s'han vist afectats per una elevada volatilitat, que tendeix a la baixa. La pregunta que es fa tothom és: què està passant? I la resposta és que, més enllà de l'acció «tranquil·litzadora» dels bancs centrals durant anys, tot està agafat amb pinces.

És a dir, tot i que globalment no es veu un detonant clar d'aquesta sacsejada financera (com van ser les hipoteques subprime, el 2007, o la crisi del deute de la perifèria de l'eurozona, el 2010), si observem els detalls d'un en un, no auguren res de bo.

Vegem aquesta seqüència de dades: enfonsament del preu de les matèries primeres (especialment, del petroli), que perjudica el balanç d'empreses i governs que en depenen; nivell històric mínim del Baltic Dry Index (índex que reflecteix els contractes d'enviaments de mercaderies a les principals rutes comercials del món); deteriorament del balanç dels principals bancs italians, francesos i alemanys (amb especial gravetat en el cas del Deutsche Bank, considerat com un «banc massa gran per caure», en mostrar una exposició a derivats financers que supera en 20 vegades el PIB d'Alemanya ); fugida de capitals contínua de la Xina, les fàbriques mostren elevada sobrecapacitat i endeutament; mals resultats empresarials als Estats Units, que preanuncien un major risc de recessió en aquell país, just en el moment en què les seves autoritats pretenen pujar més els tipus d'interès... Cal seguir?

La majoria d'analistes opinen que, tot i la greu correcció dels mercats iniciada el desembre passat, no estem en un nivell de pànic financer que acabi arrossegant el món a una recessió global. Però serà millor no fer apostes sobre aquest extrem.