Vivim una època d'aparent manca de normalitat en bona part del nostre entorn. És com si les normes que havien servit fins a la data per regular la nostra convivència, s'haguessin vist de sobte sobrepassades per una sèrie de situacions imprevistes i d'esdeveniments sorprenents (quan no directament absurds). Candidats a Presidents autonòmics que van al número quatre de la llista electoral. Crides a la desobediència civil efectuades, no des de grups revolucionaris que reneguen del sistema, sinó des dels càrrecs públics institucionals. Aspirants a la Prefectura del Govern central que renuncien a ser proposats per a la sessió d'investidura i que, al mateix temps, manifesten seguir aspirant a ocupar el càrrec. Líders minoritaris que pretenen aglutinar en la seva persona àmplies majories socials. Formacions polítiques que tan aviat es presenten com un projecte únic com es disgreguen en diversos grups parlamentaris. Contundents línies vermelles en període de negociacions que, de sobte, es difuminen en virtut d'unes estratègies poc clares, per no dir fosques.
En aquest escenari convuls, són moltes les veus que anhelen trobar a les lleis la resposta a aquests successos de nou encuny i de difícil explicació que s'acumulen dia rere dia. Fins i tot hi ha qui, no trobant en les normes la solució precisa a aquesta conjuntura que ens està tocant viure, opten per recórrer a l'argument que el nostre ordenament jurídic és deficient. No obstant això, al meu entendre, no hi ha cap buit flagrant en la nostra Constitució ni tampoc llacunes que facin posar vermella la legislació espanyola. El que constato és una patent absència de categoria en els nostres líders, unida a uns plantejaments manipuladors i a unes estratègies partidistes provinents de les formacions a les quals representen. En definitiva, no necessitem més lleis sinó millors dirigents.
Però, més preocupant encara que tot l'anterior, és la manca d'un rumb clar de la nostra societat. No és només que no se sàpiguen abordar els grans problemes del nostre temps -crisi econòmica, precarietat de drets, corrupció, terrorisme, educació, falta de mitjans a l'hora d'impartir justícia, etc.-, sinó que ni tan sols hi ha un plantejament comú sobre com començar a treballar de debò per revertir aquesta tessitura que turmenta gran part de la ciutadania. Volem ser un Estat Federal? Preferim retornar a fórmules més properes al model centralista? Què fem amb el Senat? Com abordem el disseny de l'Administració Local? Fins i tot, transcendint les nostres fronteres, cap a on va la Unió Europea? Seguim somiant amb el projecte dels Estats Units d'Europa? O reafirmem les sobiranies nacionals i posem fre a les ansioses exigències que emanen des de Brussel·les?
Aquesta falta d'un pla ferm i diàfan que resolgui els problemes i respongui als dubtes ens impedeix centrar-nos en el realment important. Ens movem a cegues. Estem perduts. Fet i fet, al ciutadà li és indiferent si els seus conflictes tenen el seu origen a l'Ajuntament, a la Diputació Provincial, a la comarca al Govern autonòmic, en l'Executiu central o a la Troica. El que vol són solucions que redundin en la seva qualitat de vida. El que exigeix són uns serveis públics eficaços i de nivell. El que necessita és que els seus drets es facin efectius. Per contra, xoca una i altra vegada contra unes altes esferes que es perden en disquisicions absurdes sobre assumptes com el fictici dret a decidir, el galimaties competencial entre les diferents administracions i la pugna entre els seus organigrames. Mentre no s'arbitri un model que conciti certa unitat i que agradi a una majoria social, serà impossible afrontar amb èxit els assumptes de fons i avançar cap a un futur millor per a tothom.
