Aaquestes alçades del conte, a ningú no li pot sorprendre que al món virtual el dit vagi més de pressa que el cap. Les xarxes, especialment Twitter, ja fa uns quants anyets que retransmeten opinions i esdeveniments amb una persistència digna d'estudi. I des dels seus orígens també hi ha obert un debat sobre la seva legitimitat com a eina informativa. És, en resum, l'eterna confrontació entre immediatesa i credibilitat, que sovint també s'ha analitzat amb relació a la ràdio i, en els últims anys, a la proliferació dels mitjans digitals.
Ara bé, una cosa és la piula?da del ciutadà anònim (tot i que aquest concepte ha deixat d'existir com a tal) i una altra de molt diferent és la del professional de la informació. El periodista, per més que hi posi allò d'«opinions personals» al seu avatar, és generalment identificat per la seva professió, i pretendre el contrari és ingenu i, a vegades, una mica pervers. Potser les teves opinions no reflecteixen el mitjà pel qual treballes, és veritat, però se li atorguen un valor determinat pel fet de ser periodista.
Dissabte passat a la nit, Twitter va certificar la mort de Muriel Casals abans que es produís, com en el seu moment va passar amb la de Peret. Evidentment, la responsabilitat del despropòsit no és del Periodisme en conjunt (com es va voler fer veure per part d'uns quants adoctrinadors), però sí que alguns mitjans van contribuir-hi decisivament. No tots els piuladors són uns exaltats, però n'hi va haver que van ajudar a la difusió de la falsa notícia. I no tots els periodistes estan fregant-se les mans per ser els primers a informar de la desgràcia, però és cert que n'hi ha que van saltar-se tota contenció per donar-la com a segura.
La culpa, doncs, és compartida, perquè el debat sobre l'ús de les xarxes és molt més ampli. I no s'hi val només a adonar-se'n, indignar-se molt i apa, fins a la propera. La intimitat de les persones, i la seva pèrdua, mereix molt més que una patinada cíclica i la promesa d'un debat no realitzat.
