El meu, la teva. Són determinis picants que marquen propietat, possessió o pertinença. Un dia que la televisió d'aquest país volia marcar territori va encunyar aquell imperatiu de «TV3, la teva» perquè els catalans ens sentíssim identificats amb ella, familiars seus i empadronats a la televisió que prometia entrar a formar part de la nostra mateixa existència. No era pas qüestió de sintonitzar altres televisions que potser ens haurien desviat d'aquell estil de fer país i peix al cove. Per fidelitat, aquí.

Però últimament a TV3 se li observa alguna carència del servei recreatiu/educatiu que hauria de formar part de la seva essència i programació. Directius i directors, ideòlegs i pensadors, responsables i realitzadors, obliden unes realitats socioculturals que formen el perfil i el rostre de Catalunya, que s'ha configurat específicament aquí i constitueixen la personalitat pròpia d'aquest poble.

Aquesta falla no hauria de ser objecte de comentari perquè hauria de ser ja el treball obligatori dels «consellers» de l'organisme responsable, tota vegada que ser conseller vol dir que es forma part d'un «òrgan col·legial amb funcions consultives, deliberatives o executives». Però això no funciona. Ja no es deu poder aturar tanta canonització del futbol ni tanta beatificació de les curses de Fórmula I, als altars de TV3.

Des del punt de mira de la cultura catalana més representativa, allò que es troba a faltar seria una mina si TV3 volgués donar oportunitat d'expressar-se a les activitats, realitats, projectes, vida en fi, que es gestiona i es produeix als pobles i ciutats d'aquí mateix. Els primers anys de la democràcia es va celebrar un Congrés de Cultura Catalana, que equivalia a una sortida de les catacumbes, després del franquisme; llavors es va donar fe de vida, llum i taquígrafs, a un patrimoni i als seus treballadors, es va il·luminar un sòlid afany d'associar-se al voltant de tradicions, costums, sentiments populars que es manifesten i es realitzen d'incomptables maneres, estils i freqüències.

Ara i aquí no hem pas de passar llista de mancances i possibilitats de TV3. Només per apuntar alguna cosa, quedin aquests àmbits com a testimonis d'absències incomprensibles: la sardana i el cant coral. Quedi aquí, també, una aportació constructiva: quan es troba a faltar la dedicació que es mereixen la sardana i les corals, posem els ulls en una programació modèlica que ja realitza TV3 amb el món dels castells i castellers, tot un exemple d'estimació precisa fet amb molt alta sensibilitat humana, tècnica i documental.

A qui pertoqui, li caldria donar una mirada amorosa als programes i hemeroteques dels anys quaranta, quan sota prohibició, censura o neures personals d'un guardià de l'època, tota manifestació de cultura catalana havia de fer, només, la viu-viu. I la va fer molt bé, amb nota excel·lent, esperant la plenitud de la comunicació i de l'expansió. Ara que tenim televisió pròpia, algunes manifestacions de la cultura catalana no hi tenen el lloc esperat i merescut.

Un altre tema sota sospita és l'us de la llengua catalana a la publicitat que emet TV3. Una torre de Babel en forma d'anuncis de totes les coses fa enyorar aquell entranyable prec que havia circulat fa uns anys pels carrers i places: «En català, si us plau». Ara existeix un Consorci de Normalització Lingüística, però pel que es veu no deu ser amic de TV3. Potser no és la seva.

A la vista de la realitat quotidiana, TV3 s'ha relaxat, ha tirat la tovallola, s'ha descolorit, s'ha venut. Que el lector triï el que correspongui, segons el seu parer.