Aquesta setmana a Lucca (Toscana) preguntava a un italià què li passava a la Banca Monte dei Paschi di Siena, car ja fa temps que concentra les turbulències financeres dels bancs italians, amb el perill que passi com a Bankia, que hagi de ser rescatada. Pura especulació, em va dir, és difícil sobreviure quan molta gent especula sobre tu. Em va fer pensar en l'article de diumenge passat en què explicava que el sistema financer és un multiplicador de les variacions econòmiques fins al punt que ara sembla que és un sistema amb la regulació fora de control, a punt d'entrar en una fase de col·lapse.
L'atzar ha volgut que dijous assistís a una conferència a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona per part del meu amic Joaquim Bruna, catedràtic de matemàtiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i fins fa un mes director del Centre de Recerca Matemàtica de Catalunya. En Quim va parlar sobre la teoria matemàtica de les opcions financeres, una teoria que ha servit per desenvolupar els mercats financers moderns.
La teoria es deu fonamentalment als matemàtics Fischer Black, Myron S.Scholes i a Robert C. Merton que van sembrar el sement conceptual d'una teoria que ha revolucionat el món de les finances en múltiples aplicacions en el món de la innovació financera, la valoració d'inversions, les finances corporatives i en la compra d'accions. Tot plegat és el que anomenem mercat de derivats.
Bàsicament una opció de compra és un contracte que dóna dret a exercir una opció sobre alguna cosa en una data futura a un preu determinat i a canvi d'una prima. Per exemple, un club de futbol A pot signar amb un altre club B un contracte que li dóna dret de compra d'un jugador X en un futur (diem tres anys) a un preu determinat avui (posem-hi 20 milions), pagant per exercir aquest dret una prima (per exemple 1 milió). Passats els tres anys el club A pot comprar el jugador X pagant llavors els 20 milions o pot renunciar a fer efectiva la compra (perquè no li interessa o perquè s'ha lesionat), perdent llavors el milió que havia pagat de prima.
Un contracte d'opcions atorga un dret de compra però no la obligació a canvi d'una prima. En els mercats financers i de matèries primeres les opcions es solen utilitzar per cobrir riscos o per fer negocis comprant i venent.
El comprador d'una opció de compra espera que el preu de l'acció pugi durant un exercici. D'aquesta forma, si tot surt com ell espera, el dia que executi l'opció podrà obtenir un benefici, que serà igual a la diferència entre la cotització d'aquell dia a la borsa i el preu fixat en el contracte d'opció. En el pitjor dels casos, si la cotització cau per sota del preu del contracte, el titular de l'opció no l'exercirà, perdent només la prima. El comprador d'una opció de compra pot obtenir així un benefici il·limitat, havent-hi un cost limitat: la prima. En el mercat d'opcions, per tant, es negocia la prima per un preu de l'acció i la data de venciment.
El catedràtic va anar desglossant la teoria financera amb conceptes i fórmules matemàtiques basades sobretot en el model Black-Scholes, un exercici en el pur ambient acadèmic enmig de científics de la Real Acadèmia, concentrats en el desenvolupament del model.
Quan en Quim va haver acabat d'exposar el model va explicar que els Black, Scholes i Merton, conscients de la troballa que havien fet sobre el control de l'especulació financera, van fundar una companyia per fer negoci amb els seus conceptes. Fischer Black va morir el 1995 i el 1997 l'acadèmia de les ciències del premi Nobel els va donar el premi per les seves recerques. Doncs bé, el 1998 l'empresa que van fundar va caure en fallida, exemple del que no s'ha de fer.
En el torn del públic li vaig preguntar si els matemàtics eren conscients que, essent la seva sortida professional més gran cap al món financer, realment estaven donant cobertura intel·lectual a un sector que ha esdevingut completament ludòpata, és a dir, estaven ajudant a generar models purament especulatius, això sí, amb base científica. Va explicar que és difícil estimar el volum d'aquest mercat financer, però que es creu que és d'una magnitud de 10 vegades el PIB mundial.
Heus aquí que estem cavalcant sobre una bomba nuclear, amb un sistema financer aliè al món productiu i dels interessos humans, i tots nosaltres sense ser-ne conscients. Per quina raó la societat deixa que el món financer arrisqui de forma tan exagerada posant en perill tot el sistema econòmic? Se m'acudeixen dues raons: la incompetència financera per entendre un entramat tan complicat i la necessitat de les autoritats de tenir bones relacions amb aquest sector per obtenir-ne beneficis.
El capitalisme ha perdut la seva essència basada en la transparència dels mercats per esdevenir un sistema econòmic basat en la concentració d'empreses fins a fer-les monopolístiques, oligopolístiques, i quan no sistèmiques. És el capitalisme d'amiguets o extractiu, proper al suborn de les autoritats, de la qual cosa parlarem la setmana vinent.
