Durant la persistent crisi que ha seguit els feliços anys d'inici de segle, l'Església catòlica ha exercit de colossal suport social. Ha predicat i ha donat blat. I això sense cap aplaudiment, o havent fins i tot de patir repetides faltes de respecte de ?cai?re delictiu o periòdiques agressions violentes sense solta ni volta. Com en tota comunitat, poden existir excepcions, però qui sostingui que l'Església a Espanya no ha posat l'espatlla en els moments més durs a canvi de res, com ho continua fent, falta a la veritat.

Els menjadors socials, les ajudes humani?tàries, l'acolliment a refugiats, les tasques educatives, infantils, juvenils, de cura de gent gran o de malalts, Càritas, Mans Unides... Totes aquestes iniciatives eclesials i moltes altres han contribuït en grau elevadíssim al fet que milers de famílies hagin pogut sobreviure a moments tan delicats i tan prolongats. Aquí hi ha les estadístiques per corroborar-ho. I aquí hi ha els ulls per contemplar-ho. Sorprèn, però, que aquest fet, tan notori, no se subratlli com cal. Ans al contrari, silenciant-lo, s'ha donat ales a programes que pretenen la completa desaparició de l'Església de qualsevol àmbit, sota pretext d'un laïcisme que no lliga més amb la vigent Constitució, que no parla en cap costat d'això, sinó de tot al contrari: que es generin les condicions perquè es pugui practicar un determinat culte o no, tenint en compte que la creen?ça majoritària dels espanyols és la catòlica. No em vull imaginar què passaria si el que ha de suportar l'Església es traslladés a una altra religió o a qualsevol altre col·lectiu.

Qui sap el que hauríem patit si no haguéssim comptat amb la impagable ajuda d'aquesta legió de religiosos, sacerdots, voluntaris i persones benaurades i generoses. Amb discreció, fugint del focus, sense més retorn que l'espiritual, han desenvolupat i tenen una funció vital amb els que més ho neces?siten, sense cap postureig i suportant el menyspreu o desdeny d'una societat cada vegada més despistada en allò essencial i allò acces?so?ri, fins a la infame violència física o verbal. Segurament per complex, pel context laïcista que ens envaeix o per no ficar-se en embolics, també bona part dels propis cristians eviten avui comen?taris de defensa al que la seva Església fa diàriament pel proïsme, sigui del credo que sigui, com si no n'és de cap.

Quan s'escrigui la història d'aquesta greu depressió econòmica, quan puguem allibe?rar-nos de tant llenguatge políticament correcte i injust, de ben segur que l'Església tindrà reservat el lloc que li correspon. Parafrasejant l'evangelista, per les seves obres els hem conegut.